marginàlies

L’oblit es va fent seva molta vida, com un paràsit golafre, insadollable i incombatible. Ens l’imposam  i ens l’imposen no atenent mai la seva alta toxicitat. Entre el que oblidam per comoditat, complicitat o autodefensa, i el toc de queda i oblit que el poder decreta i ens inocula, som molt més desmemòria que memoràndum. Vides en oblit, això és el que som. Ens costa denejar curosament allò que ens passa i escampar incontinentment la memòria. I si podem recordar cançons vellíssimes sense errar cap nota ni paraula, hauríem de poder activar el mateix mecanisme innat per evitar que l’omissió liquidi o liqüi allò i aquells que no ens convé abandonar si és que ens importa viure amb cert respecte fins a les darreres conseqüències. Més que res perquè rescatar de l’oblivió és extenuant i gairebé en tots els casos esdevé una feina baldera.