marginàlies

El reggaeton a tot volum que embafa i empudega els sentits i les coses que callen contrasta amb el gust exultant en boca de la xocolata negra cent per cent cacau que assaboreix el lector voraç i la dansa estranyament seductora de les tortugues que frueixen del sol nutritiu de la primavera en garriga. La tensió del nervi femoral pren tot l’interès i les forces de qui podria descriure  com i a quina velocitat creix la planta enfiladissa que enamora la pedra i l’enreda fins que l’amaga fent-li creure que la convertirà en vegetal de vida esplendorosa però breu. Hom voldria que els colors jugassin a conions per entretenir el temps que ho deixa tot en solitud desordenada. Ja ningú no diu pristina, a comptes de primigènia, sense seguir cap criteri. I qui vol manar no sap parlar, mira de sortir-se’n a la mala amb quatre grunys i un grapat de mots manllevats a la llengua veïna, i és incapaç d’enfilar una sola idea amb arrels, un sol pensament amb cara, ulls i cert efecte. Però sap que manarà perquè són multitud els qui els volen manant la incredulitat i la bajaneria de tot plegat. La bellesa i la seva recerca incessant  és capaç de convertir les persones en éssers humans, sostenia Miquel  Àngel Riera. Qui el pot contradir i amb quins arguments?  Sí, cal que callin.