marginàlies

El taverner d’Inisherin i un parroquià -de la pel·lícula “The Banshees of Inisherin”, traslladada al castellà com “Almas en pena de Inisherin”- consideren que Colm, el veí que de cop es comporta de manera molt estranya, s’ha passat al bàndol dels que pensen. I així ho fan a saber a Pàdraic, l’amic que paga les pitjors conseqüències del canvi radical de Colm i que no troba raó al fet que no vulgui saber res més d’ell tot amenaçant-lo, si segueix tractant-lo, de prendre decisions tan categòriques com forassenyades. En Pàdraic tampoc no acaba d’entendre les raons del taverner i del parroquià i els demana si és que ell, encara que sigui -segons el parer de tothom- tocat de beneitet i d’innocència, no pensa. La resposta que li donen amb l’esguard e més angelical no pot ser més demolidora: no, ell és bona persona.

Pensar no sols està mal vist, tant a la pel·lícula, que transcorre als anys vint del segle passat, com ara mateix a fora del cinema, sinó que pot portar qui ho fa a atzucacs insalvables i, qui sap, si a la pèrdua de la raó, a la sortida de la realitat per vagarejar per l’espai llastimós de la bogeria. Encara era, qui ho dona a qualsevol expressió artística es percebut per rar, llunàtic, estrambòtic o capverjo. I malfeiner, sobretot. Perquè és al poder, a qui li interessen les bones persones.