Ahir morí Jean Luc Godard i avui ho ha fet Irene Papas. Massa somada per als mitòmans i per als amants dels riscos creatius i les interpretacions que queden, que es fan lloc, que perduren. Irene Papas estimava els clàssics perquè sentia el present, li treia tot el suc i el feia sentir. Interpretava, cantava
Hi ha una dita mallorquina categòrica que diu que «Mai moren batles». El Diccionari Alcover-Moll precisa que: “ho diuen referint-se als càrrecs d’autoritat, que tot just vaquen i ja tornen quedar coberts”. Hi he pensat en ocasió de la mort d’Elisabet II del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, governadora suprema de l’Església
La veritat es deixa veure en les petges dels miserables i en el treball de les abelles. S’acaba el ball i volen sostres de palma que es creien de vidre protector de vides descalces. Se sent el plany de qui desitja i no troba qui li desplegui els mapes de l’emoció.
Fèlix i Règula eren dos germans originaris d’Egipte que varen ser martiritzats juntament amb el seu servent Exuperanci, per ser cristians i per això elevats a la categoria de sants. Era l’any 286, a la vora del riu suís Limmat, un dels principals afluents de l’Aar. Vora el Limmat els varen decapitar a tots tres.
Avui se celebra el Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi organitzat per l’Associació Internacional per a la Prevenció del Suïcidi i avalat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El lema d’enguany és “Crear esperança a través de l’acció” amb la pretensió de reflectir la necessitat d’una acció col·lectiva per abordar aquest problema urgent
Avui fa 109 anys que va néixer un “homenot” de la llengua i la cultura catalanes per molt que Josep Pla no l’inclogués en el seu cànon: Manuel Sanchis Guarner, filòleg i historiador, per a molts el pare de la filologia moderna al País Valencià. Col·laborà en el Diccionari Català-Valencià-Balear des del 1943 fins al
Els dits saben com s’han de moure per escriure el que no existia. Amb precisió mai no vista els dits fan dir a la ploma allò que el pensament mana que sigui expressat sense cap recança. L’inestable so del plomí fregant el paper acompanya l’escriptura a qui no li cal cap veu per fer dir
Voldria poder traüllar incansablement per les trames dels paisatges submergits. Sentir el pes abissal de l’aigua sense llum. Fregar la galta inquieta de les rajades. Embadalir-me amb el festeig dels cavallets de mar. Mostrar les dents als taurons i espantar-los. Perseguir els llibres submergits, enjogassar els dofins amb versos. I també des de l’esquena de
por a la bellesa que sempre acuita, al so compromès del clavicèmbal, a la veu a punt de trencar-se de qui l’escolta por al que no s’entén, a fer curt de besades, a la solitud del cant i a les lliçons de tenebres, al foc i al dubte, a la fulgència de l’or por al
Segons les cròniques, tal dia com avui de l’any del senyor de 1229 salparen de Salou les naus comandades pel rei Jaume I amb les que es conquerí Mallorca. I en fa 46 que Joaquim M. Puyal radiava un partit de futbol en català d’ençà de la Segona República. I també 33 anys que IB3Televisió,
El preceptor menor pren el seu peluix preferit, un osset que comparteix amb el seu germà més gran, el vestit de l’home-ratapinyada i em demana que l’hi posi. Tot estranyat li dic que li serà molt gros, que l’osset és un cadell i el vestit, de nin gran. I que, a més, un os-ratapinyada no
Deia el padrí al net que havia vist córrer torrent avall el sol, sense fer estralls, i que en ser a la mar s’omplia el cap d’algues per treure el riure als qui van farts del seu ardor des de fa massa mesos. I el net se’l mira seriosament i li diu que, amb tanta
Badocar, badar, oblidar el rellotge, qui viu i qui ha mort; si hi ha vida o si no. No pensar en els dies que et queden per fer el que anheles des de fa no saps quin temps. Sentir només la frisor del violoncel, l’oboè ansiós que no mira prim a l’hora de dir que