Els dits saben com s’han de moure
per escriure el que no existia.
Amb precisió mai no vista
els dits fan dir a la ploma allò
que el pensament mana que sigui
expressat sense cap recança.
L’inestable so del plomí
fregant el paper acompanya
l’escriptura a qui no li cal
cap veu per fer dir i sentir
l’absurditat de tot plegat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!