Deixo la moto a Italo Vespa, el meu taller de tota la vida, perquè un fill de puta ha tallat amb un cúter l’entapissat del seient, just on hi poso el cul. M’atén el Cristian, que des de fa uns quants anys ha entomat el relleu de son pare al capdavant del negoci. Com sempre,
El dimecres passat, primer dia que si no m’equivoco es posaven a la venda, em va faltar temps per anar a la botiga de VilaWeb i comprar les samarretes que els de casa traginarem el proper Onze de Setembre. Va ser allí on vaig veure el catàleg -editat per Comanegra i acabat de sortir de
(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i les explicacions que s’hi donaven) Això que em dius no t’ho compro. El futbol són onze contra onze. Ens hem de posar les piles sí o sí. (Continua aquí)
(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi
(Si entreu aquí podeu llegir el primer apunt, i aquí el segon) (els destacats en vermell són meus) Vull repetir, però, que les acusacions al·ludides, adreçades contra els nacionalismes, són en bona part certes. No pretenc dissimular-ho, i molt menys si prenem com a base els punts de vista des dels quals són formulades. Únicament tracte d’assenyalar
(La primera part d’aquest apunt la podeu veure aquí) (els destacats en vermell són meus) El cas del cosmopolita no és distint; potser sí, més subtil. El cosmopolita, l’universalista cultural i els altres tipus afins, afirmen, per principi, que llur país de naixença, o llur país d’adopció, és ja l’encarnació suprema i intocable dels mòduls i
L’entrada que Joan Fuster escriu en el seu Diari corresponent al dia de Sant Jordi de 1956 es centra en el tema del nacionalisme. Al llarg del text esmenta diversos nacionalismes d’estat com el francès, l’alemany, l’italià o el soviètic. Per raons òbvies era impossible que en l’argumentari de la seva reflexió es referís a
Fa uns dies un lector, al qual no tinc el gust de conèixer personalment, em va enviar un correu a l’adreça (gens secreta d’altra banda) que figura en l’apartat ‘Contacte’ que trobareu a la capçalera d’aquest Bloc i que és una altra via, a part de la possibilitat que deixeu comentaris als apunts, per posar-vos
(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i les explicacions que s’hi donaven) Avui els plats te’ls rentaré jo. Només hi ha dos tipus de música: la bona i la dolenta. Les comparacions són odioses. (Continua aquí)
(Si entreu aquí podeu llegir el primer apunt, i aquí el segon) (els destacats en vermell són meus) La mateixa evolució de la literatura ha desmentit bellament aqueixos prejudicis. Avui ningú no gosa confessar-los, si no és algun ingenu principiant irritat, per bé que, en el fons, tothom continua compartint-los. La desmentida, però, resulta evident.
(La primera part d’aquest apunt la podeu veure aquí) (els destacats en vermell són meus) Seria magnífic, almenys dins aquest àmbit reduït, si el crític pogués lliurar-se, ja que no amb exclusió, amb preferència, a la feina de teoritzador. Problemes que a cada moment acudeixen a les seues reflexions són, precisament, els de l’entitat i
Ho dic tot just començar per esvair dubtes i, sobretot, perquè no vull passar pel que no soc: tot i la profunda admiració que em mereix la part que conec de la vastíssima obra de Joan Fuster, de cap manera me’n puc considerar un especialista. Tanmateix sí que em sembla que podria afirmar amb un
La bona gent de Crític.Cat ha difós aquest matí l’entrevista de Laura Aznar que acabaven de penjar al seu web. És una extensa conversa amb Alba Sidera, corresponsal des de fa deu anys del diari El Punt Avui a Roma, i una de les periodistes que segueixo habitualment. L’entrevista la podeu llegir directament aquí, i per
(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i les explicacions que s’hi donaven) A mi em sap més greu que a tu. “Hacienda somos todos”. T’he enviat un ‘guatz’. (Continua aquí)
Potser es tracta d’una coincidència o de pel·lícules que es munta el meu cap tot solet, però he observat -i m’agradaria saber si el meu és un cas únic- que si a la llista d’organitzacions benèfiques, assistencials i no governamentals amb les quals els de casa col·laborem amb ajuts econòmics periòdics hi afegim alguna entitat