Totxanes, totxos i maons

(La primera part d’aquest apunt la podeu veure aquí)

(els destacats en vermell són meus)

El cas del cosmopolita no és distint; potser sí, més subtil. El cosmopolita, l’universalista cultural i els altres tipus afins, afirmen, per principi, que llur país de naixença, o llur país d’adopció, és ja l’encarnació suprema i intocable dels mòduls i de les intencions ecumènics; a tot estirar —es tracta sempre de nacions importants—, estenen el privilegi a d’altres països igualment grans; però la resta del món, que no entra per definició en el clan de la cosmòpolis preestablerta, és menyspreada com si fos pura tossuderia agresta, rural, obcecada. Hi ha un patriotisme vigilant en el fons de cada cosmopolita: si molt convé, el cosmopolita arriba a sentir-se patriota de tres o quatre llocs alhora, però per a ells és tan rabiós i tan intransigent com qualsevol altre patriota. I és curiós: indubtablement, en la conformació de la cultura universal —problemes, estils, ànsies—, són els quatre o cinc països poderosos els qui hi han intervingut més i amb major solvència; però la indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d’universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre és bo de tenir colònies: ara, només que es propose de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s’irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional. En establir-se, fa uns anys, la —per altra banda ineficaç— llei que admetia a França l’ensenyament de les llengües «regionals», un grapat d’intel·lectuals il·lustres va protestar-ne en nom de la universalitat de l’idioma oficial: per a ells, és clar, l’important no era la possible universalitat que els provençals, els bascs o els gascons poguessen assolir a través de llurs parles respectives; l’important era només el nacionalisme lingüístic francès. I no diguem ja dels casos estrafolaris: com el de Julien Benda, que es pensava —o es pensa: no sé si és viu o és mort— que la universalitat coincidia exactament i exclusiva amb les fronteres nacionals de la seua pàtria (i fins i tot, a vegades, amb les fronteres intel·lectuals de la seua pròpia ideologia). Els simulacres dels cosmopolites tampoc no enganyen a ningú.

Pel que fa al revolucionari, la motivació és prou més complexa. La identitat entre nacionalisme i burgesia té una arrel històrica evident: la consciència nacional, i sobretot la seua actualització política, es produeixen a tot arreu, almenys a Europa, sota l’ègida de la burgesia. L’ús del nacionalisme com a excitant bèl·lic, també, ha estat cosa de les oligarquies dominants, que així han disposat d’un ressort emotiu per arrossegar les multituds al sacrifici, tapant amb la bandera uns objectius estrictament classistes. No vull ni tan sols excloure la possibilitat que el mateix sentiment nacionalista fos aprofitat, en alguna ocasió, per sofisticar, aigualir o desviar la consciència de classe del proletariat. Fins ací, doncs, els fets més o menys discutibles: els fets que jo m’avindria a acceptar com a certs. Per un altre costat, hi ha el plantejament de la situació política última: com que l’antagonisme de les grans potències actuals queda vinculat a l’antagonisme capitalista-socialista, sembla que per a la tàctica de la revolució, per al triomf dels seus propòsits, convé que l’Estat avui oficialment revolucionari siga fort i s’impose com a tal Estat, i compense i obstaculitze l’expansió dels Estats contrarevolucionaris. Partint d’això, qualsevol nacionalisme polític —o cultural— que vulga resistir-se enfront de les exigències de l’Estat soviètic, fa el joc, ni que siga per omissió, als propòsits de la burgesia. Doncs, si més no, amb aquest abast, hi ha nacionalismes que encara continuen essent burgesos. I no solament en el pla internacional o interestatal: per retornar a l’exemple francès, és previsible que si els comunistes bretons tinguessen l’aspiració d’erigir-se en Partit nacional a part del P. C. francès, la jerarquia superior del comunisme no ho consentiria, al·legant, naturalment, raons d’eficàcia, i acusant aquells de «vel·leïtats» nacionalistes, burgeses per tant. Res de tot això, en abstracte, no seria reprovable, si no amagàs així mateix uns interessos nacionalistes sota la capa internacionalista. S’ha vist de seguida que la influència de l’URSS en els països que anomenen satèl·lits va prou més enllà d’aparèixer-hi com a poble capdavanter del socialisme: ha esdevingut, com no podia ésser d’altra manera, una modalitat d’imperialisme polític, econòmic i, el que és més delicat, cultural. Potser les informacions que en tenim, de font tendenciosa, ho exageren. Però el risc és innegable. I la hipòtesi francesa, novament, ens el confirmarà: el P.C. de França, deliberadament o no, i en aquest punt, opera com qualsevol dels altres partits burgesos, unitaris, oriünds dels jacobins; la seua propaganda parla en francès i de la nació —i la pàtria— francesa, del poble francès, de la cultura francesa, amb les mateixes intencions amb què ho fan els redactors de “Rivarol”. La condemna, per part dels comunistes, de tot intent de rectificar això en benefici dels drets polítics i culturals de les minories no franceses de França, és inevitable: condemna que, en l’esquema comunista, no té altre qualificatiu que «burgès». I no hi ha dubte que, en aquesta actitud, hi trobem la perduració d’un tret específicament burgès, com és l’unitarisme de l’Estat nacional: amb textos del propi Lenin ho podríem corroborar…

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!