Totxanes, totxos i maons

Ho dic tot just començar per esvair dubtes i, sobretot, perquè no vull passar pel que no soc: tot i la profunda admiració que em mereix la part que conec de la vastíssima obra de Joan Fuster, de cap manera me’n puc considerar un especialista. Tanmateix sí que em sembla que podria afirmar amb un cert gruix de raó que el ‘Diari 1952-1960’ és un dels tres o quatre títols fonamentals de l’obra del mestre de Sueca i, probablement, un dels llibres més importants d’assaig (o de pensament, si us agrada més) publicats a casa nostra durant el segle XX.

El ‘Diari 1952-1960’ no va ser publicat de manera íntegra -és a dir, amb la totalitat d’entrades escrites entre aquells dos anys- fins al 1969, quan Edicions 62 va treure el segon volum de l’Obra Completa de Joan Fuster, dintre de la col·lecció ‘Clàssics catalans del segle XX’. Un volum dedicat només a l’esmentat ‘Diari’ i publicat encara en vida de l’autor.

Abans havia sortit alguna publicació fragmentària com, per exemple, el llibre ‘Indagacions possibles’, publicat a Palma de Mallorca, dintre la col·lecció ‘Raixa’ d’Editorial Moll el 1958. Es tracta d’un volum que recull la totalitat d’entrades escrites per Fuster al seu diari al llarg de l’any 1956, que és el que m’interessa de cara al present apunt.

Per completar la informació a propòsit del ‘Diari 1952-1960’ diré que en la nova Obra Completa de Joan Fuster editada conjuntament per Edicions 62 i la Universitat de València -un projecte inicial de set volums dels quals fa tot just un mes s’han publicat el quart i el cinquè- formava part del primer volum, publicat el 2002, amb altres textos importants com la seva obra poètica i tots els llibres d’aforismes. I diré també, per tancar aquest apartat de presentació, que el desembre de 2021 Edicions Tres i Quatre va publicar una magnífica edició del ‘Diari’ amb una introducció d’Enric Iborra que és la que aquests dies de vacances estic rellegint amb avidesa.

A l’entrada corresponent al 10 de gener de 1956 Fuster fa una reflexió extensa i, com és habitual en ell, molt ben escrita i fonamentada a propòsit de la crítica literària, el paper dels crítics i les seves relacions amb els escriptors. És un text llarg, entenedor i amè (era un savi, aquell home: deia que la primera obligació d’un escriptor és fer que el llegeixin, i ho practicava) que fragmentaré en tres apunts consecutius i que començo ara mateix:

(els destacats en vermell són meus)

Joan Fuster parla de la critica literaria (gener de 1956)

És prou trist, en efecte, l’ofici de crític literari. De totes les professions que s’integren en la república de les lletres, aquesta resulta, a fi de comptes, la més desagraïda. Des del punt de vista del prestigi, tant com sota l’aspecte econòmic o el de la simpatia, fer de crític ve a ésser evidentment un mal negoci. Els qui, amb major o menor assiduïtat, ens hi hem volgut dedicar, ho sabem i ho hem acceptat, no sé per què, amb una certa conformació irònica. Cal, en principi, una mena especial de temperament per a decidir-se a assumir una labor tan grisa i menystinguda. Però, sobretot, cal també una bàsica disposició a renunciar als atractius i als avantatges que solen reportar, per poc que siga l’èxit que s’hi aconseguesca, les altres activitats literàries. El crític, per exemple, no desperta mai, o quasi mai, admiracions; la seua funció, encara, apareix com subsidiària i a la saga de l’altra, de la veritable literatura; els criteris que investiga o que aplica són automàticament mirats amb recel, perquè ningú no acaba de veure clar d’on li ve l’autoritat. Hi ha vegades, sí, que arriba a fer por —a fer por als literats que judica o pot judicar—: quan és implacable en la censura, quan és virulent en el dir, quan la tribuna des d’on s’expressa és poderosa, el crític es converteix en un enemic irreductible per als escriptors en general, i per als escriptors mediocres en particular. El genus irritabile s’alarma davant la perspectiva d’algú que no té inconvenient, sinó al contrari, la missió, d’atacar la seua vanitat. Però la por és, si bé se sospesa, un ròssec incòmode, una fama molesta.

Per altra banda, hi ha el destí obscur, silenciós i auxiliar, a què està condemnada la crítica. No crec que hi haja cap crític que es faça il·lusions —vull dir les il·lusions, fundades o no, però humaníssimes, que té dret de forjar-se un poeta, un novel·lista, un dramaturg— respecte a les possibilitats de satisfacció implícites en el seu treball. Un poeta, un novel·lista, un dramaturg, prou pot ésser insignificant o estúpid; tanmateix, sempre té al seu davant el somni d’imaginar-se un futur Petrarca, un Tolstoi, un Shakespeare, amb tot el que aquests noms suposen de perennitat i d’universalitat. El crític, en el millor dels casos, solament pot aspirar a romandre en el lloc secundari, humil i escondit, que avui ocupen, en la memòria literària de la gent, un Saint-Beuve, un De Sanctis, un Thibaudet, un Du Bos. Una bona obra de creació, i fins i tot una obra que només passe una mica de discreta, trobarà tothora lectors, molts i preparats; una bona obra de crítica, en canvi, no sol·licita sinó una breu minoria curiosa i, al seu torn, crítica. La gestió del crític ve cenyida per aquests límits connaturals a la seua matèria i al seu designi: literatura sobre la literatura, i encara més, literatura tècnica, l’interès que és capaç de suscitar queda condicionat per moltes circumstàncies òbvies, que no valdrà la pena de consignar ací.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!