La mirada de la mare no vol rebaixar gens la seva intensitat que cerca els detalls que condensen la immensitat de l’inabastable. I com més fendidora és la mirada, més reviu les mans del fill i la manera en què obren una ampolla de tap de rosca; com agafen la forquilla per dur-se la truita
El meu preceptor menor, en veient com els picapedrers, després de netejar a consciència el carretó, el recolzaven verticalment a la paret nova, no va dubtar gens a posar-hi el seu, ben a la vora, fent la sensació que eren mare i fill. M’ha Indicat el preceptor enfilador de somnis que, inequívocament, tanta de feina
Canta, canta, que ja arriba, que ja ve, ja és aquí la lava. Guaita, mira com rota el pic descrestat, com bajoca, com s’esbutza l’ou de foc, com gita el magma que ens envien els déus gelosos. Rodola la terra rogent que s’ha de transformar en la nostra amorosa llar, en la cambra dels plaers,
El meu preceptor major –vuit anys de plena saviesa acabats de fer- és primmiradament ordenat en tot, sobretot amb les pensades, i li costa acceptar que gairebé tots els qui el voltam ens deixem dur per la inèrcia de la vaguetat i la displicència. No ens valen lliçons, ens ve a dir; dissortadament, sembla indicar-nos,
En el bus, entrant a la ciutat, mirant distretament per la finestra i entretenint-se a comptar els paraigües que desafiaven el vent més que moderat, sentí la veu de son pare. El mateix to greu, encavorcat i lleugerament tremolós. La mateixa calma en dir amb claror i com si tot formàs part d’una faula que
Moix, saps qui era na Violant de Vilaragut, que va ser reina de Mallorca per matrimoni amb Jaume III? Doncs ho hauries de saber, si va a dir ver, perquè tens molt de temps per poder saber coses –importants o absolutament balderes- i et passes les hores roncant. Ser reina, a Violant, li va servir
Més enllà de la innocència, donant-li l’esquena, no hi ha res més que innocuïtat, el poal que creient que pot aturar la pluja, es posa cap per avall, amb l’ansa retuda, la cadena estesa, talment com si protestàs, com si menyspreàs l’aigua que li dona sentit. I més enllà d’aquest aquí de l’aigua en mans
El meu preceptor menor ha descobert els somnis fa no res. Tant la seva potència com la seva acidesa que no respecta innocències. Ahir diumenge va dir que havia somniat que la seva habitació, en despertar-se, estava plena de regals nous, els que més espera, ben embolicats, i considerà que, per això, havia d’anar a
Ahir a migdia se celebrà al Taller Marginàlia, de Can Gazà, el darrer “Vermut del Primer Dissabte”, acte amb el qual l’entitat s’ha volgut acomiadar dels amics que han fet possible aquest programa gazanenc que s’inicià fa dotze anys a Sa Casa Llarga i que es clourà el proper dia 30 de novembre. En l’acte
El vent i la pluja juguen a pintar la vall i és l’aigua qui endolceix fins on pot l’esquerperia, la bala bava de l’aire revoltat i la seva inveterada set de mal. El vent fa embogir les pensades, altera la pau inestable dels éssers que delegen i trastorna la quietud de qui escolta la música
Ara que la mala salut del català torna a ocupar cert interès en els mitjans de comunicació i en el debat dels responsables polítics, és adient recordar que just avui fa 29 anys que el Consell d’Europa aprovava la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRM), una norma d’obligat compliment que l’Estat espanyol
Avui fa 152 anys que va néixer Maria Antònia Salvà, una veu que, malgrat tots els emperons que hi puguem posar o trobar, cal atendre com es mereix i ens cal, tant en el seu vessant de poeta com de traductora. Tanmateix tots som fills del temps que vivim o ens fan viure o malviure.
Posar la música que més estimes imaginant-te que l’orquestra només toca per a tu. Deixar el cos com si fos una peça de roba a la butaca més agomboladora. Mirar sense voler, perdent la mirada en un punt imprecís que ben aviat esdevé el panorama majestuós del que no té forma ni color coneguts però
Després de la pluja, amb l’aire net, sembla que es pugui dinamitzar l’oxigen, empaitat amb ferotgia per tota la porqueria que generam i tiram a qualsevol indret, com si hi hagués merdes anecdòtiques o n’eixissin de ventureres en els indrets més insospitats. O com si convertint un somier en barrera de tanca o una banyera
Mirar com dorm algú té prou de tafaner, com si el son pertanyés al fons de la intimitat de qui dorm i escrutant-lo, qui el mira volgués rebostejar xafarderament per dins allò més personal del dorment. I, de fet, en qui mira, hi ha molt d’intimidació, ni que sigui de pa en fonteta. Mirar o