marginàlies

Posar la música que més estimes imaginant-te que l’orquestra només toca per a tu. Deixar el cos com si fos una peça de roba a la butaca més agomboladora. Mirar sense voler, perdent la mirada en un punt imprecís que ben aviat esdevé el panorama majestuós del que no té forma ni color coneguts però que apaivaga, que et descarna perquè sols siguis una pelleringa delejant. Disposar-te a fer allò que més vida dona, pel que ens varen parir, probablement; per donar ple sentit a l’existència: badocar.

Abstreure’t, sí, absolutament. Més que distreure l’atenció, no atendre-la, no atendre res, no voler adonar-te de res, ni del que convé a segons qui per al seu profit, ni del que creus que és necessari per fer les paus amb el poder de l’altre. Badar-te completament als efectes de la música que ha convertit el pit en sala del concert per recomprondre’t  el cervell que ja sap què és anar a la deriva.

Badocar, badar, oblidar el rellotge, qui viu i qui ha mort; si vius o si no. No pensar en els dies que et queden per fer allò que anheles des de fa no saps quin temps. Sentir a l’indret del fetge la frisança del violoncel i en la bufeta la percussió que no mira prim a dir que els més rebels són els que besen.

I no esperis el moment del retorn a l’imperi del temps. Quan què o qui sigui te torni a lligar els fils a la creu del titella, sabràs impostar la veu de l’esclau.