marginàlies

El meu preceptor menor ha descobert els somnis fa no res. Tant la seva potència com la seva acidesa que no respecta innocències. Ahir diumenge va dir que havia somniat que la seva habitació, en despertar-se, estava plena de regals nous, els que més espera, ben embolicats, i considerà que, per això, havia d’anar a comprar-ne qualcun, de regal, on fos, encara que se l’advertís que els diumenges la majoria de tendes d’obsequis descansen de tant de furor consumista; i que ell acabava de fer els anys i que els Reis no han fet més que començar el camí, que clourà en dos mesos. Tanmateix, per ell, ahir, era peremptori tenir un regal per oferir al somni que tan a plaer i engrescat l’havia deixat. Un regal per donar-li les gràcies.

La seva mirada escrutadorament sàvia feia avinent que entenia perfectament la impossibilitat d’aconseguir un regal en aquell moment i per a la finalitat que expressava, però també deixava clar que el somni havia estat tan precís i lluminós que necessàriament havia de ser correspost amb quelcom tangible. Com si sense cap oferta s’ofengués  el somni, que mai més no tornaria.

El preceptor major compartí en part el neguit i l’estranyesa del seu germà i per entretenir-li les pensades que no poden contenir més claror li contava acudits, que també acaba de descobrir amb un delit encomanador. N’hi contà de contats i de propis, en considerar que els acudits s’han de renovar constantment, com haurien de fer els somnis.