marginàlies

La mirada de la mare no vol rebaixar gens la seva intensitat que cerca els detalls que condensen la immensitat de l’inabastable. I com més fendidora és la mirada, més reviu les mans del fill i la manera en què obren una ampolla de tap de rosca; com agafen la forquilla per dur-se la truita d’ou a la boca; com les mou perquè reforcin tot el que diu com si contàs una faula. I com mira l’estesa de peces de molts de jocs, com adorna l’atenció precisa amb el cantusseig d’una melodia que s’ha inventat sense adonar-se’n.

La mare reviu com el fill menut col·loca estratègicament les figures que volen establir un joc sense dolents, només un fantasma, que ni és bo ni dolent, que amaga sota la tapadora d’una capsa. I es demana quin mal coneix, el seu fill que acaba d’estrenar quatre anys, per foragitar-lo de la seva creació incontinent; i quin bé dibuixa i percaça. De quina casta de bondat incontaminada es nodreix i de quina dolentia fuig, que no vol ni en el joc .

I la mare que no posa cap pegat a la mirada, tot d’una pensa que si el seu fill fos en un hort de cols reescriuria les cuites d’en Patufet, que no acabaria dins la panxa del bou, perquè no hi ha de fer estar de res encara que no hi plogui ni hi nevi, però no modificaria gens el pet terratremolós del bou, ans al contrari, per ventura l’augmentaria  a set o vuit, perquè ja coneix prou la juguera  de l’escatologia que el fa esbutzar de riure.