marginàlies

El vent i la pluja juguen a pintar la vall i és l’aigua qui endolceix fins on pot l’esquerperia, la bala bava de l’aire revoltat i la seva inveterada set de mal. El vent fa embogir les pensades, altera la pau inestable dels éssers que delegen i trastorna la quietud de qui escolta la música que l’envola i vol escriure l’epitafi que l’ha de sobreviure. Algunes magranes agres no han pogut resistir les envestides ventoses i han acabat esberlades en terra com olles trencades. Les poques veus que desafien els remolins de l’aire encabronat,  van i venen sense tocar ni parar enlloc, i els ocells no s’atreveixen a reptar la ventada. Tot calla perquè només se senti la remor d’amenaça i temença. Simfonia de retxilleres, suites de l’aigua contra els vidres. El vent, deia el padrí, només serveix per embarassar les oliveres.