marginàlies

En el bus, entrant a la ciutat, mirant distretament per la finestra i entretenint-se a comptar els paraigües que desafiaven el vent més que moderat, sentí la veu de son pare. El mateix to greu, encavorcat i lleugerament tremolós. La mateixa calma en dir amb claror i com si tot formàs part d’una faula que ell adornava a voler.

Era la seva veu, sí, la veu de son pare, que relatava no sabia a qui la seva darrera visita al cardiòleg, gens encoratjadora; que tenia el cor molt fatigat, funcionant-li en un percentatge gairebé residual i que recuperar-lo ja no era possible. Com son pare.

Era la seva veu, la de son pare, i sentí l’afuada desmanyotada de l’enyor mentre un paraigua de gallec vermell, d’un cop de vent, es girava convertint-se en copa receptora desmanyegada. Si fos ell, si anàs amb ell en el bus que dins ciutat fa més nosa que companyia, li demanaria que li repetís les darreres paraules que digué quan va partir sense fer escarafalls i en què pensava.

Desenutjava, la veu de son pare, reconvertia l’esmussament en brollador d’afectes. Sentint-la en un altre i tot tornava a percebre com es feia seva l’entranya per calmar-la, per desentumir-li el coll i l’esquena.

En aturar-se el bus va poder veure el rostre de qui deia com son pare i va considerar que no era per a una veu entenimentada i amorosida; que no es mereixia aquell honor.