marginàlies

Mirar com dorm algú té prou de tafaner, com si el son pertanyés al fons de la intimitat de qui dorm i escrutant-lo, qui el mira volgués rebostejar xafarderament per dins allò més personal del dorment. I, de fet, en qui mira, hi ha molt d’intimidació, ni que sigui de pa en fonteta. Mirar o acompanyar el son d’un infant, però, té més d’alliberament, que no de tafaneria.

Mirant com les criatures es lliuren al descans, s’esvaeixen tots els neguits i les cabronades amb què et sol sorprendre l’existència -pròpia i aliena- perden intensitat; com si t’adonessis de cop que els capteniments no passen de ser petits sismes en un tassó d’aigua. I t’adones igualment que la vida podria tenir com a únic objectiu la contemplació d’aquest son de criatura. Tot allò que ets capaç de sentir com a propi no perd detall del tremolor transitori de les parpelles, dels moviments gairebé constants dels llavis que van de l’intent de conversa a l’expressió més joiosa o més trista.

És en el punt més inquietant del son menut que et sembla sentir el cigne del “Carnaval des animaux”, de Saint-Saëns, i el fas murmuri a l’orella de l’infant que tot d’una torna a dibuixar la quietud més absoluta a l’expressió de creador de tots els estremiments. I el cigne també convoca tots els que encara haurien de seguir infonent-li coratge i partiren quan no calia per fer lloc a l’enyor que mai no escolta raons. Entren els absent que més s’estimen en els seus somnis en beceroles per espantar-los les temences. I en haver-los sentit, la criatura canvia de postura i s’escampa com la pols sideral amb què forma les seves constel·lacions.

https://www.youtube.com/watch?v=5xsHIOl5L7g