marginàlies

Canta, canta, que ja arriba, que ja ve, ja és aquí la lava.
Guaita, mira com rota el pic descrestat, com bajoca, com s’esbutza l’ou de foc, com gita el magma que ens envien els déus gelosos.
Rodola la terra rogent que s’ha de transformar en la nostra amorosa llar, en la cambra dels plaers, en els temples dels nostres somnis, en les coves on hi abandonarem els astres errants i les escriptures masegades.
Canta, canta, canta, no t’encantis amb la parsimònia del tren que no vol fer més via que els caminants, que no vol precipitar expiracions ni vexar les sabates dels suïcides.
Canta, canta, canta, canta, encara que siguis mussol i estiguis sol, perquè en solitud hem d’edificar la seu dels nous afectes.
Canta l’alegria del conill i de la sargantana, canta el marriment de l’esperança que, amb posat de gata maula, ens vol fer creure que la mar ja no fecunda sirenes.
Canta, canta, canta, no davallis d’octava, manté el falset fins a la cianosi, si cal, perquè ja se senten les xuflaines dels que ens volen prendre i a ningú li plau ser el clown de cap amo.