marginàlies

El meu preceptor major –vuit anys de plena saviesa acabats de fer- és primmiradament ordenat en tot, sobretot amb les pensades, i li costa acceptar que gairebé tots els qui el voltam ens deixem dur per la inèrcia de la vaguetat i la displicència. No ens valen lliçons, ens ve a dir; dissortadament, sembla indicar-nos, no feim cap esforç per ser més amatents i curosos amb les atencions que reclamen les alenades i l’equilibri de tot plegat.

Això l’irrita i el desordena, com ha de ser, la qual cosa es tradueix, en ocasions, en explosions de geni més o menys controlades. Quan això s’esdevé és ell qui desatén la blavor de la seva mirada que harmonitza el que abasta i que desactiva el seu dir de robar cors perquè no aquieti el desori domesticat. I el món se’n ressent, d’aquesta emprenyadura més que motivada a lloure, com si l’enuig del preceptor provocàs ombres impenetrables.

I tanmateix el que vol el preceptor amb aquestes revinglades de caràcter és que esclatin per tot les fonts de la tendresa, l’única força capaç de retornar-lo a l’estat de la creativitat on modela la consonància i la cadència dels astres que conformen la seva via làctia. El que vol és trobar l’esquena que l’empari, la mà que l’escalfi, el bes que l’apaivagui i l’envoli ensems per veure-ho tot amb la distància justa per conformar el mot que cal, el color que manca, la veu de llum robadora de cors.