marginàlies

Ara que la mala salut del català torna a ocupar cert interès en els mitjans de comunicació i en el debat dels responsables polítics, és adient recordar que just avui fa 29 anys que el Consell d’Europa aprovava la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRM), una norma d’obligat compliment que l’Estat espanyol no ha aplicat MAI, ni fa comptes aplicar-la.

És ben cert que el futur del català depèn dels que el parlam, però també ho és que si a la voluntat individual no l’acompanya una ferma estructura política que en reguli l’ús i una altra de jurídica que vetlli pel seu compliment, la normalització de l’ús seguirà sent un miratge.

Recordem, també, que el 2 de febrer de 2001 es va firmar, per part del Cap de l’Estat, l’Instrument de ratificació de la Carta, publicant-se en el Butlletí Oficial de l’Estat dia 1 d’octubre de 2001. Així, tant per l’Estat espanyol com per Europa, el respecte, l’atenció i la promoció de les llengües minoritàries, en el nostre cas el català, esdevé un element democràtic de primer ordre, però també un signe inequívoc de modernitat i de molt alt interès cívic i polític.

A més, amb la ratificació de la CELRM, el respecte als drets lingüístics es converteix en la pedra cantonera de la cohesió i la pau socials per a l’Estat espanyol. Per tant, per a ell i per a l’Europa democràtica i pluricultural, és a dir l’Europa dels ciutadans, la necessitat de recuperar i normalitzar les llengües minoritzades hauria de ser una qüestió capital en els debats cívics i polítics. En aquest sentit i sense cap dubte, a més diàleg intercultural, menys crispació i menys segregació social.

I tanmateix, l’Estat espanyol, com deia, NO HA APLICAT MAI aquest instrument jurídic essencial per al català. Ni mai no ha fet cas a cap de les nombroses advertències europees per la seva inaplicació. Contràriament, no ha canviat gens la seva hostilitat vers les llengües parlades en el seu territori que no sigui la castellana.

No s’ha de fer res, per fer complir aquesta Llei?