marginàlies

El meu preceptor menor, en veient com els picapedrers, després de netejar a consciència el carretó, el recolzaven verticalment a la paret nova, no va dubtar gens a posar-hi el seu, ben a la vora, fent la sensació que eren mare i fill.

M’ha Indicat el preceptor enfilador de somnis que, inequívocament, tanta de feina fat un com l’altre; que la precarietat i la poca cabuda del seu no vol dir que no s’esclati tant com l’altre, el gros, de fer viatges  per amunt i per avall.

A més, m’adverteix amb to professoral, els carretons fan feina estant de pla, com si fossin llits amb rodes, i que per descansar de tant treball, s’han de posar drets, evidentment. Al contrari del que feim les persones, em precisa amb els seus ulls escodrinyadors d’amanyacs, que tot ho feim de drets i, per descansar, ens hem de jeure i dormir, que si no dormim no som capaços de fer res ben fet. No és així?