Sense anar-ho a cercar he vist que avui Charles Bukowski fa/faria 101 anys. I tot d’una he recordat el primer poema que vaig llegir seu i que em féu a mans, quan jo passava per l’edat dels barbs, un amic més gran que jo, estudiant de matrícula d’honor i que, al mateix temps, sabia on
La moixa dubta molt abans de decidir anar-se’n al corral. Repassa l’espai per determinar on pot aquietar-se perquè la calor no la bofegui. Sempre dubten, el moixos, abans d’entrar a part o banda; o això fan creure, que de natura són tan cautelosos com canalles; i marraners, evidentment. Mentre la moixa pensa, a la ràdio
Camí del migdia la calor cuita d’enfollir i de fer tornar boig però, contràriament al que es diu -que les temperatures altes fan apàtiques les tortugues, una parella de Testudo hermanni copula i algú que les observa amb un deix ben perceptible d’enveja diu fluixet a qui té a la vora que la calor socarrant
Per molt que diguem, ens agraden les parets, els murs i fins i tot les murades, ja sigui per delimitar una propietat, per defensar-nos de qualsevol eventualitat, per protegir-nos dels altres o per penjar-hi quadres o les claus de tot allò que “és nostre”. Si cau per qualsevol causa una paret (de cantons, de maó
Avui fa 138 anys que a l’Astra Magistra Zoo d’Amsterdam morí el darrer exemplar de quaga (Equus quagga quagga), una subespècie de la zebra comuna molt nombrosa al nord de Sud-Àfrica. Es distingia de la zebra perquè només tenia el retxat blanc i negre típic d’aquests animals en la part de davant el cos. A
El meu padrí matern va fer carbó durant molts anys, un ofici dur en extrem i que exigia vassallatge. I ma mare coneixia bé les penes, els treballs, les angoixes i les quenòcies -com deia ella- del ranxo. Cap dels dos no en contaven gairebé mai cap aventura galdosa i bonifàcia, del carbó i de
Un dels molts denominadors comuns de les persones socialment excloses i que miren de mantenir el cap fora de la misèria en els centres que els atenen és la manca absoluta del sentit de l’humor. És clar que varien molt els graus, dels més tolerables a contracor fins als extremadament combatius, però en tots s’hi
Sharon Tate, model i actriu nord-americana, va néixer el 24 de gener de 1943 i morí assassinada quan tenia 26 anys i li mancaven dies per parir una criatura, el 9 d’agost de 1969. Com a actriu, participà en tres sèries de televisió i 8 pel·lícules, entre les quals, “El ball dels vampirs” (1967), dirigida
Deia que voldria topar-se amb una balena jonasiana per descansar més de tres dies en el seu ventre càlid i confortable, aïllat de la terra que ja és més roquissar que compost amable que permet que els peus s’endinsin en ell per entreveure l’efecte de la levitat. No enganya Déu –amb qui no hi té
No hi ha dia que no s’enganxi un nom al pensament per qualsevol fotesa o circumstància no cercada ni volguda i s’hi està un temps indeterminat que no sempre pega per baix. Apareix inadvertidament i juga a ser un ens proper, prenent la categoria de l’amic o del familiar amb qui tractes regularment. No en
No cal córrer per arribar primer a les viandes sabent que l’estridència del gust es concentra tot en les engrunes. Cap de les pedres que ens omplen les butxaques aconseguirà esquerdar aquest silenci que ens carrega els ulls amb arena i la boca en crit d’auxili amb salmorra i lletanies. Tot és lluny i la
Dia 5 d’agost de l’any 352 –in illo tempore, com deien els doctes de fa un temps- a trenc d’alba, el Papa Liberi es dirigí decidit i ple de joia al turó Esquilí, un dels set de Roma, i hi trobà, com preveia, una bona extensió de neu consistent que el deixà a punt d’extasi.
Tot de camells que passen sense dificultats pel cos de l’agulla, el predicador extenuat que en l’altar hi veu una taula d’autòpsies, Bach a tot drap i els cops de tambor que del ventre en fan caixa de ressonància. Algú que prega, un altre que pega, la veu estrafeta d’una vella que exigeix que algú
Ara que per aquests verals nostres totes les llibertats estan ben lligades i que l’expressió ja no és lliure en tractar borbons, sobretot, recordar Étienne Dolet, de vida breu, intensa i tràgica, per ventura val la pena. Avui fa 475 anys que morí i no gens de forma natural, digna i plàcida. Dolet va néixer
Bresques de vespes com fanalets derrotats esguarden els tiranys sense rumb que solquen els ermassos lacerants de la misèria. S’enganxen en els núvols esfilagarsats plens de sutja, incapaços de dibuixar cap forma, badocs estaquirotats, inalterables davant l’avolesa sangonosa que cria incontinentment el pauperisme -que cuita de morir i de matar en pau- en els abocadors