marginàlies

Per molt que diguem, ens agraden les parets, els murs i fins i tot les murades, ja sigui per delimitar una propietat, per defensar-nos de qualsevol eventualitat, per protegir-nos dels altres o per penjar-hi quadres o les claus de tot allò que “és nostre”. Si cau per qualsevol causa una paret (de cantons, de maó de pla, de cap i través, de punta, de pedra seca, verda, enfangada, rebossada, de frare, aplomada, empanxada, d’esquena d’ase, de mig punt, cega, fenellada, de tanca, reglar, cabrera, de carregar, forana de mal veí, mestra, mitgera, de tres punts, envà, viva o de llenya) ben aviat la tornam a redreçar i si és baixa, tot permetent que siguem espiats, la feim més alta amb qualsevol material opac. Vidres i tot, clavàvem damunt les parets per espantar els intrusos. Entre quatre parets vivim i en un cub, en molts de casos, aniran a raure els nostres ossos o allò que quedi del que un dia fórem.

Avui fa seixanta anys que a Berlín se n’aixecà una de paret, o mur, que xapà la ciutat i els berlinesos i les berlineses en dues meitats: la bona i la nefanda, com sempre. El seu batlle d’aleshores, Willy Brandt, el qualificà de “mur de la vergonya”, terme que triomfà cínicament per aquests verals dictats i empudegats per un sanguinari que no la coneixia, a la vergonya; un generalíssim addicta a la sang i amb veu de xiurell que deixà ben col·locats els seus fills, néts i renéts. Un mur, el de Berlín, que ni es va improvisar ni es decidí aixecar-lo un dia per l’altre: totes les dites “potències” que controlaven Berlín sabien de feia temps que estava projectat.

Als tretze dies mataren la primera persona que gosà saltar-lo: Günter Litfin. Tenia 24 anys i era “treballador transfronterer”, feia de sastre. Just el dia abans de morir havia llogat un apartament a Charlottenburg, a la part oest de Berlín.

Un any i quatre dies després d’haver-lo aixecat, el Mur de Berlín es cobrava la víctima mortal més icònica, la que més ha transcendit; tant que en massa avinenteses ha passat per ser la primera: Peter Fechter. Tenia 18 anys, fets el gener de 1961, i morí dessagnat en l’anomenat “corredor de la mort”, el tros de terra de ningú, entre el mur principal i un de secundari. Cents de persones varen ser testimonis de la seva agonia i mort. No va rebre ajut de ningú.

28 anys després de construir-se, el 9 de novembre de 1989, caigué aquest mur i tot va ser eufòria, glòria, cervesa i souvenirs. La darrera víctima mortal en l’intent de vèncer-lo, tampoc no va ser, com es diu amb insistència, Chris Gueffroy, abatut per les trobes frontereres de la República Democràtica d’Alemanya el 6 de febrer de 1989. El 8 de març del mateix any, vuit mesos abans de la caiguda, morí Winfried Freudenberg, de 33 anys, que havia intentat passar a Berlín occidental amb un globus casolà de polietilè que va fer anar amb gas. L’artefacte no portava cistella, sinó un rudimentari tauló. Un error de càlcul va fer que el globus entràs a la part occidental de la capital alemanya però a massa alçada. Tan amunt, un canvi de vent el retornà a la part oriental i no se sap ben bé per què hi caigué a plom.

Ens agraden, els murs; ens agrada fitar la nostra prepotència, la nostra absurditat, el poder armat. De murs vergonyosos però sense souvenirs n’hi ha a balquena i no molt lluny del nostre decrèpit manfotisme: a Ceuta, a Melilla, a Israel, a Hongria… Per no fer esment dels pitjors de tots: els que contenen la nostra unceta eixelebrada de coneixement.