marginàlies

No hi ha dia que no s’enganxi un nom al pensament per qualsevol fotesa o circumstància no cercada ni volguda i s’hi està un temps indeterminat que no sempre pega per baix. Apareix inadvertidament i juga a ser un ens proper, prenent la categoria de l’amic o del familiar amb qui tractes regularment. No en saps res, d’ell, més que algun detall que el personalitza après anys enrere, anant a l’escola que més adoctrinava en l’esperit nacional propens a passar-ho tot a foc i a sang, i a anar cara al sol amb el braç dret tibat, o escapat d’alguna lectura, conversa, noticia o similar, però que t’acompanya el temps que creu necessari per fer qui sap què fins que desapareix de la mateixa manera que s’ha fet present.

Avui, qui sap si a conseqüència d’una conversa intranscendent sobre els materials que ara s’usen per a la reconstrucció de cases velles que vaig tenir anit i que, segurament, s’ha fet lloc en un somni que no record, la primera persona que m’ha aparegut al pensament acabat de despertar-me ha estat Filippo Brunelleschi, l’enginyer, escultor i arquitecte florentí autor de la catedral (el Duomo) de Florència, Santa Maria del Fiore. Es pot dir que dedicà tota la seva vida a aquesta comesa catedralícia. Tenia trenta anys quan es féu amb el concurs per fer la seva extraordinària cúpula i més endavant li encomanaren de fer tota la seu, que tingué acabada quan ell fregava els seixanta anys.

Tota una vida per a una sola obra regida per l’aplom i la calma, per la claror de les formes aconseguides amb elements gens sofisticats: l’estuc blanc i la pedra grisa, coneguda pels florentins com a pietra serena, precisament. Quan morí l’enterraren a la seu que va aixecar (podia dir que era la seva seu) però de manera tan discreta que durant segles no es va saber on era, fins que fa una cinquantena d’anys trobaren la seva sepultura.

No sé què hi ha fet ni què hi cercava Brunelleschi en el meu cap durant gairebé tot el matí. Tampoc no sé què n’he de fer d’aquesta atenció. Almenys no ha estat una consideració gens alterada, com en altres avinenteses.