marginàlies

Avui fa 138 anys que a l’Astra Magistra Zoo d’Amsterdam morí el darrer exemplar de quaga (Equus quagga quagga), una subespècie de la zebra comuna molt nombrosa al nord de Sud-Àfrica. Es distingia de la zebra perquè només tenia el retxat blanc i negre típic d’aquests animals en la part de davant el cos. A la part central, el retxat es difuminava fins que desapareixia en la part posterior, que era de color marró. Varen ser els homes, que acabaren amb aquestes bèsties cap a la meitat del segle XIX, sobretot els descendents dels bòers, que volien noves terres allunyades dels anglesos. La matança va ser tan enorme que, per estalviar munició, treien les bales dels cadàvers. Fa uns anys, per selecció genètica, s’aconseguí recuperar aquests animalons, un grapat dels quals pasturen experimentalment a Vrolijkheid, al nord de Sud-Àfrica.

No té cap importància, aquest detall insignificant de la història més marginada (la de la naturalesa maltractada, arrasada i vexada per l’home, el rei de la destrucció, no de la creació), ara que l’onada de calor i la pols sahariana en suspensió ocupen totes les converses i bona part del temps destinat a la informació. Ni l’extinció de la quaga ni la destrossa de la vida importen gens ara, que el déu (deu) del futbol ha abandonat el paradís original (d’altres assenyalen l’espasa que l’ha tret) i se n’ha anat a l’edèn dinerari del xeic, fill del pescador de perles, a la vella capital de la bohèmia. Ben bé val una missa, París, segons el borbó Enric IV, que deixà de ser protestant per esdevenir catòlic just per regnar.