No cal córrer per arribar primer
a les viandes sabent que l’estridència
del gust es concentra tot en les engrunes.
Cap de les pedres que ens omplen les butxaques
aconseguirà esquerdar aquest silenci
que ens carrega els ulls amb arena i la boca
en crit d’auxili amb salmorra i lletanies.
Tot és lluny i la llunyania un miratge,
un paisatge de paper i cel·lofana,
la rialla d’un infant esparracada,
la reixa amb pues dels somnis estugosos.
A prop només hi ha les nafres dels mots,
les banderes convertides en mortalles
i la bava pútrida de les renúncies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!