marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 d'agost de 2021
0 comentaris

DE CARBONERS, EL SEU OFICI, LA SEVA FE I EL SEU SANT

El meu padrí matern va fer carbó durant molts anys, un ofici dur en extrem i que exigia vassallatge. I ma mare coneixia bé les penes, els treballs, les angoixes i les quenòcies -com deia ella- del ranxo. Cap dels dos no en contaven gairebé mai cap aventura galdosa i bonifàcia, del carbó i de les seves servituds esclaves, ans al contrari: el padrí, a la primera oportunitat que tingué, canvià la sitja que li exigia de tot deixant-li guanys mísers per fer de sereno a sa fàbrica, un negoci industrial de teixits que s’inaugurà a Bunyola el 1913 i tancà el 1984.

El padrí perdé son pare massa d’hora i en va haver de prendre el relleu, com era costum aleshores, en ser l’únic mascle entre quatre dones, i aquest paper el dotà d’una responsabilitat tan densa com la seva caparrudesa. Era prudent però no anava de verbes; taciturn sense arribar a l’esquerperia i passador de pena. Viu a bastament per detectar entabanadors i ensumar ensarronades, i malfiat per excés de vigilància com a bon resistent.

Per tot això, cada vegada que sentia a parlar de la fe del carboner, res no em quadrava: coneixia ben de prop un carboner ben allunyat de la candidesa de qui creu perquè sí, acríticament; de qui va amb cucales morals i cap acalat per no aixecar cap sospita de voluntat d’aclariment. No sé d’on ve, aquesta expressió, quins són els fonaments que la sustenten i perquè, de tota la llista llarga d’oficis, es trià qui feia carbó per determinar l’assentiment sense preguntes, l’acceptació cega, com si la seva feina també fos candorosa o celestial.

I per ventura aquesta associació carboner – fe totèmica contaminà, per dir-ho així, les tradicions en les seves diverses manifestacions. El folklorista bunyolí Andreu Estarelles Pascual, recollí el 1949 una «Tonada del carboner» -inclosa en el seu llibre «L’essència de Mallorca» (Caixa de Balears, Sa Nostra, Palma 1985)- que li cantà Maria Nadal que, al seu torn, sentia a cantar a sa mare Antònia Sabater i que diu així:

Mon pare carbó va fer
fins a l’hora que morí.
Carboner em va fer a mi
quan ell era carboner.

Jo duc es carbó a Ciutat
i es valor el passeig.
De tant de trui i estabeig
estic prompte marejat.

Jo només fris de despatxar
de tant es cap em va entorn
per anar-me’n ben dejorn
a dins es meu alzinar.

Allà es cor no està estret
perquè és ampla sa garriga.
Cap trava del món me lliga
ni me tanca cap paret.

El retrat que fa dels carboners aquesta tonada no pot ser més edulcorat i allunyat de la realitat. Sobretot la quarta estrofa, que lliga sense embuts la llibertat -o si més no el desfermall dels lligams- a un dels oficis més mesquins, durs i esclaus, no pot ser més perversa, si va a dir ver. Les sitges, les barraques i la feina que comportaven no eren gens bucòliques ni tenien res de madrigal.

I ara veig que hi ha un sant carboner: sant Alexandre Carboner, que va néixer a Comana de Pont, a l’actual Turquia, i morí aquí mateix el 251, torturat i cremat a la foguera. Evidentment, és el patró dels carboners, cosa que desconeixia; el padrí no me’n parlà mai, d’aquest sant amb mascara, que avui, a més, és el seu dia. Vivia humilment i caritativa de fer carbó preferint sempre les coses del cel que no les de la terra. Aquest Alexandre sí que tenia la fe atribuïa als del seu ofici. I ves a saber si no va ser ell qui va determinar la fe del [sant] carboner.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.