marginàlies

Bresques de vespes com fanalets derrotats esguarden els tiranys sense rumb que solquen els ermassos lacerants de la misèria.

S’enganxen en els núvols esfilagarsats plens de sutja, incapaços de dibuixar cap forma, badocs estaquirotats, inalterables davant l’avolesa sangonosa que cria incontinentment el pauperisme -que cuita de morir i de matar en pau- en els abocadors de les ciutats que han enderrocat les murades però que no deixen de sembrar pilons per dificultar caminades ni de desarmar la urbanitat i la cortesia.

Ciutats fantasma de façanes ostentoses i llars domòtiques que escupen els ciutadans vells, els que es feren la casa com les vespes les bresques.

També hi rebenta la vida en els femers ciutadans o sota els ponts de les vies que les circumden on hi fa un estar de déu per molt que l’aire hi organitzi carreres furtives fent volar els ganivets, les butxaques buides i les boques sense dents.

HI esclata la vida, en els poblats de la penúria en pèl, pelada, i no sols la de les gavines i dels múrids: s’hi senten freqüentment cançons de bressol i l’alulea encomanadora dels cadells de la indigència.

No hi ha contes ni qui els conti, en les muntanyes de fems que testimonien el malbaratament de tot el que vol el bé i mira de fer-lo; ni trencaclosques, ni embarbussaments, ni cap mag que cridi “obri bitzoc” perquè hi entri l’oratge sense agrura i la llum sense broma.

No s’hi senten rondalles, en els tancats maldestres i poc agradosos dels intemperaires, però se n’hi escriuen sense saber-ho. Contarelles on la bondat i la bellesa fermenten en el munt del rebuig on no hi entren ni les rates i en les que el final més grandiós és morir o matar en pau lluny de la fertilitat de la porqueria.