marginàlies

Sense anar-ho a cercar he vist que avui Charles Bukowski fa/faria 101 anys. I tot d’una he recordat el primer poema que vaig llegir seu i que em féu a mans, quan jo passava per l’edat dels barbs, un amic més gran que jo, estudiant de matrícula d’honor i que, al mateix temps, sabia on amagava el dimoni les obres dels autors més destructius, a parer dels vigilants de la moral, els bons costums i l’addicció al Règim. A ell li havia dit en secret de confessió que m’agradaria ser escriptor i, com a resposta, em passà un foli mecanografiat amb el poema “So you want to be writer?” traduït al castellà. Mai no li vaig demanar d’on l’havia tret ni qui l’havia traduït perquè vaig entendre que, amb aquella lliurança, em venia a dir que deixàs de somniar truites literàries. Tanmateix, em va quedar clar que si allò que vols escriure no neix dels budells, val més que no escriguis res. No escriguis si vols guanyar doblers, tenir fama o que aparegui una dona al teu llit. I, sobretot, “No siguis com tants escriptors, / no siguis com tants milers de persones / que es diuen escriptors, / no siguis fat ni avorrit ni pretensiós / no et deixis engolir / pel teu amor propi. / Les biblioteques del món / badallen fins que s’adormen / amb aquesta gent. / No t’hi afegeixis. / No ho facis”.

No ho hauria de fer, sobretot avui que, d’alguna manera, hauria de ser afganès de cor i de budell per no morir de vergonya i ràbia en pertànyer al grup criminal que durant vint anys ha dessagnat aquest país amb l’excusa tan cínica com fàcil de lluitar contra el terrorisme islàmic i que ara abandona el país  perquè ja no en pot treure més beneficis. Avui, que hauria de ser ciutadà del país americà més pobre i un dels més desafavorits de la terra, Haití, que a la seva misèria més absoluta, que el món sencer contempla com un espectacle de circ, hi afegeix un terratrèmol devastador. I avui, també, que hauria de ser un menor marroquí repatriat per ordre del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Un negoci, aquest de les repatriacions, en mans d’Ibèria i el Grup Barceló, de matriu mallorquina, poca broma: no hi ha millor negoci que el que es fa amb els desheretats de la terra.