Botar del llit al primer toc del despertador, fer un badall escandalós, anar a pixar, rentar-se les mans, la cara i les dents, vestir-se a poc a poc per molta pressa que es tingui, pentinar-se com si es tingués una cabellada, davallar a la cuina per fer-se un cafè, donar la lletuga a les tortugues
Avui fa 143 anys que va néixer a Olot Guerau de Liost, o Jaume Bofill i Matas, i 111 que ho feia a Lleida Màrius Torres, dos poetes que no ens convé gens desatendre. I per celebrar-ho, la pluja assistencial cerca la boca, una ferida oberta infectada que no acaba de cloure’s
Llegia per llegir, per fer o desfer temps, sense esperar cap recompensa, comptant amb la decepció, un llibre de versos d’un poeta primer que tanmateix no li deixava penyores i al mateix temps que llegia s’imaginava que seguia el perfil d’Àfrica des d’un mercant francès, ell, que la mar només li agradava per mirar-la de
Avui fa cinquanta-vuit anys del “I Have a Dream”, del pastor Martin Luther King i per ventura ja no cal recordar-ho: el seu iconisme fa que fins i tot els més refractaris a qualsevol canvi, a qualsevol lluita per a qualsevol causa que dignifiqui l’ésser humà la pugui dir amb el mateix fervor i entusiasme
El menut, en el cancell dels quatre anys, passa un guster de menjar-se el croissant acabat de fer quan el dia encara s’espavila. Diu amb cara de tenir cent anys i un dia que ha passat una nit no de “perros” –com ha sentit a dir moltes vegades arrossegant generosament les erres i les esses
Espontàniament –i vés a saber amb què pensava el cervelló que em queda- sortint de la casa i entrant a la terrassa, sentint molt viva la fuetada del sol, he exclamat un “Mon Dieu!” desconcertant i, tanmateix, ridícul. Al meu preceptor major no li ha escapat la botilada i m’ha demanat tot d’una què havia
No hi ha lloc prou ampli per a l’optimisme i la bellesa balla cada vegada més macada, lànguida i esmaperduda. Els millors versos s’escriuen tots damunt la pols africana i el fang dels estúpids, i els infants frueixen com mai de fer sang. Només tenim el gust per a les mentides i per exaltar els
Voldria que tornassin els trens de fum i sutja per tractar el temps de tu i sense contemplacions, diu fluixet i mirant en terra al nét que el visita, com si el que sent i no vol veure li entelàs el desig profund de no ser altra cosa que una bombolla de silenci tafaner. I
Anit va tenir lloc a Bunyola la tercera edició de “Treu la Llengua”, una iniciativa en forma de concert de Joves de Mallorca per la Llengua amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística i l’entitat Plataforma per la Llengua. El concert, programat inicialment a Calvià, es va celebrar en el camp de
Recorda, que la memòria no ha de ser una bassa llacorosa de paraules inacabades o de mosques sense ales. Recorda, que has de ser pedra en terra, freu latent, solc de sang i hàlit, terròs indòmit, pedruscall irreductible.
Matar un moscard, una aranya, una cuca molla, un cuc de terra, d’arena, d’aigua o de qualsevol altra nissaga (se’n salven els cucs de seda i de llum) no compta a l’hora de dir que hom no ha mort ni una mosca. En general, els invertebrats que s’arrosseguen solen acabar el seu cicle vial aixafats
Combatem la sequera que ho abasta tot, ofega el verd i avicia la misèria bevent-nos la sang pròpia que havíem promès al déu més vell. Els insectes convertits en teies calen foc als boscos que s’han deixat morir per no poder contradir la nostra set d’aridesa. La nit s’exaspera i li lliuram els somnis en
No deixis passar de llis el gust, l’afecció, el desig, es deia mentre estirava la porta de casa i s’assegurava que quedava ben tancada. Cerca’l afanyosament i, en poder abastar-lo, pren-lo fort i no l’amollis per res, perquè val més fer-te endins del plaer que d’una pensada arrogant que no passa de ser una pedrada,
En ser al cap de la costa que du a la plaça veus que un cotxe vermell aparca sense presses, que és molt dematí i res ni ningú no acuita en aquestes hores. Com més t’hi atanses, sents més clara la cançó «Batiscafo katiuscas», d’Antònia Font, –Retxes de sol travessen blaus marins, / ses algues
La familiaritat acomodatícia de les coses que ens envolten fins a angoixar-nos no ens permet de fitar res ni d’abocar-nos al buit sense cap teranyina que ens espera. Cap crepuscle no és com hom espera o desitja i en cap vent no s’hi ha escrit res que no sabéssim ni el dia que naixerà rient