marginàlies

La moixa dubta molt abans de decidir anar-se’n al corral. Repassa l’espai per determinar on pot aquietar-se perquè la calor no la bofegui. Sempre dubten, el moixos, abans d’entrar a part o banda; o això fan creure, que de natura són tan cautelosos com canalles; i marraners, evidentment.

Mentre la moixa pensa, a la ràdio se sent una tarantel·la de Scarlatti i en acabat, perdut en el comentari de la programadora de l’espai, el nom de Masaniello, l’àlies de Tommaso Aniello d’Amalfi, el pescador napolità que entre el 7 i el 16 de juliol 1647 encapçalà una revolta contra les càrregues impositives sobre la fruita dictada pel virrei Rodrigo Ponce de León, per aconseguir recursos per fer front a les guerres del regne espanyol. Aconseguí fer recular les intencions impositives virregnals però no se sap ben bé per què –diuen que caigué en la temptació del poder- els seus li donaren l’esquena i el declararen boig d’un dia per l’altre. Es veu que la policia patriòtica espanyola no és cosa d’ara. Masaniello va ser assassinat el 16 de juliol de 1647 en un mercat mentre arengant la gent. Li tallaren el cap i el dugueren al virrei, com va fer Salomé amb el cap del Bautista.

Toquen les onze i el rellotge de la cuina encara no hi ha arribat. Reclama piles cada dos per tres, se les cruspeix en un no-res i no millora gens el seu rendiment. Ja ha sobrepassat de molt l’obsolescència programada i ara viu per pura rebequeria. I tanmateix, dol veure com s’esforça tant per arribar sempre tard.

Són els detalls -els dubtes de la moixa, Scarlatti, Masaniello, el rellotge que no pot pus i retarda les hores- allò que encén la vida. I és anant de detall en detall, com en els jocs, que per ventura algú, en algun indret ple de precisions, pugui escriure o compondre de la forma que sigui el cantus firmus que ens aviï, que ens rescati de la inòpia, de la insensibilitat i del servilisme.