Com una criatura àvida de jocs vas on els poetes es diuen els uns als altres els seus versos i allargues la mà esquerra perquè, a l’atzar, prengui un llibre. I durant un brevíssim instant aventures quin poeta serà, i de cop s’acaramullen noms i més noms a la punta del cervell, i sents aquella
El rostre de Roald Engelbregt Gravning Amundsen és antàrtic: glaçat en la primera impressió; d’una duresa gairebé implacable que et parla obertament d’un caràcter rocallós, determinant, probablement obsessiu, molt més de ciències que no de lletres. I tanmateix, a força de deixar-te prendre per la seva rotunditat, per aquesta atracció incòmoda de la que no
Ha sortit de la becada –així ho pensava tot i que la migdiada ha passat de llarg la mitja hora- amb l’alenar accelerat, amb el cor molt atropellat i amb la imatge nítida d’aquell capellà, professor de literatura, que durant uns anys, per ell, va ser un veritable turment, un malson que el perseguia nit
El Moix de casa és negre i en un intent certament reeixit per desempallegar-se de la suposada malastrugança que diuen que encomanen els moixos negres, té les quatre potes, la barra i la boca blanques, amb una llenca del mateix color acabada en punta que va del musell fins a l’entrecella. Val a dir que
A voltes creu que té els pensaments inacabats, incapaços de fer seure res amb el pes imprescindible per no ser borrissol etern a mercè de l’aire, borra que escapa a la determinació de la granera, teranyina morta. I en veure que s’encanta amb la solitud del bolígraf deixat damunt la cadira baixa o en el
Avui, 10 de desembre, fa anys que naixeren tres poetes grans: la nord-americana Emily Dickinson, el nostre Blai Bonet i la cubana Dulce María Loynaz. Redir-les i redir-lo aprofitant aquesta avinentesa és un goig que s’hauria de convertir en vici. D’Emily Dickinson, aquest poema traduït per Agustí Bartra que ve a parlar d’aquesta necessitat d’estar
Sense fer-ne comptes, per pur atzar mentre tafanejava per la llibreria sense cercar res d’especial, simplement pel gust de llegir els títols dels llibres i el nom dels autors, torn a rellegir de peu dret “Elegies de guerra”, de Miquel Dolç, editat a Barcelona per M. Montserrat Borrat el 1948, tot i que la data
Ha aparegut avui horabaixa rere la porta d’un dormitori que avui dematí s’ha fet net a fons i en aquell moment no hi era. A més, era una pepa desconeguda. Semblava que li havien arrabassat el cap d’una mossegada –infantil o adulta- i havien tirat en terra pepa i cap d’una alçada considerable. Feia certa
Els meus preceptors ja han escrit la carta als Reis: el major la va escriure per a ell i per al seu germà, el meu preceptor menor. (De passada i encara que no digui gens amb el que vaig a dir, els Reis, que són màgics, als adults ens podrien fer arribar una antologia de
En no celebrar res, avui, m’he decidit a desar papers que fa temps, massa temps, que reclamen lloc o reciclatge i que, momentàniament, formen “el caramull”, una pila gens discreta de documents, la majoria dels quals ja han perdut la seva funció. Val a dir que des que rep la correspondència, per dir-ho així, per
Als exmilitars espanyols ara els ha pegat per escriure cartes a tort i a dret en un únic sentit: atacar el govern Sánchez i posar-se al servei del rei fill de rei fugit. Valgui dir que el rei en fuga per uns negocis tèrbols, pare de l’actual, va ser posat per un militar sanguinari. https://www.vilaweb.cat/noticies/manifest-militars-govern-espanyol-erc-bildu/ Ja
El Tribunal Suprem, amb l’inefable Marchena com a portaestendard abrandat, ha denegat el tercer grau als nostres presos polítics, amb la qual cosa demostra una crueltat que no lliga de cap manera amb la Justícia més radicalment democràtica. El Suprem i Marchena, així, segueixen revenjant-se de Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol
Si som res o bé caldria ser quelcom, som allò que ignoram i el que feim per trobar el desconegut, l’ignorat, l’amagat, pensa mentre observa amb atenció l’estesa de llibres que ha d’ordenar i desar. Tant de bo fóssim llibres, indica al moix roncador i menjador, que és allò que més ens apropa a ser
Avui, Ramon Pelegero i Sanchis, “Raimon”, fa vuitanta anys i, tanmateix, en sentir les seves cançons, aquests anys s’esvaeixen. La seva veu inconfusible, la seva xativina manera de dir el català, la seva selecta tria dels poetes catalans que ha cantat, han ajudat –i molt!- a fer la bastida cultural de generacions de catalanoparlants, sobretot,
Diògenes de Sinope, el cínic que es va desprendre de tot per mirar de trobar un ésser humà que cercava de dia amb una llàntia i dormia dins una alfàbia a Atenes, mai no s’hagués imaginat que la seva austeritat fanàtica però ben fonamentada donaria nom a una síndrome caracteritzada, contràriament, per acumular excessivament objectes