marginàlies

El Moix de casa és negre i en un intent certament reeixit per desempallegar-se de la suposada malastrugança que diuen que encomanen els moixos negres, té les quatre potes, la barra i la boca blanques, amb una llenca del mateix color acabada en punta que va del musell fins a l’entrecella.

Val a dir que no és animaler, com jo, i per això ens respectam tot deixant que d’aquesta consideració mútua en puguin néixer espais de complicitat. Com a bon moix és adorador de la llibertat més absoluta, però això no li impedeix de cercar adesiara una moixonia i una paraula amable. Només li falta parlar, diria algú en veure la seva vivor a l’hora de fer demandes.

També té mal de suportar el vent, com si les bufades que sentim amb més freqüència que la que reclama l’assossec l’haguessin de fer volar com un avió de paper.

Avui, mentre llegia un dels mestres que mai no s’haurien de cansar de fornir-nos de bona literatura, sembla que s’ha interessat pel que tan capficat em tenia i n’ha volgut saber noves, d’aquesta història. M’ha posat la seva mà dreta sobre la meva, amb les ungles en vigília, és clar, a tocar de la pell, sense cap intenció d’actuar, no obstant, i en percebre la seva actitud d’escolta no he tengut cap més pensada que llegir-li un paràgraf generós.

Hom diria que l’ha escoltat amb la potència necessària per fer-se bon càrrec del que li deia i ha mantingut la seva mà sobre la meva en senyal d’aprovació, he pensat. Així, he seguit llegint i no ha estat fins a la tercera pàgina que ha retirat la mà i m’ha demanat amb el gest i l’esguard que li obrís la porta per anar al corral a beure i a orinar.

El Moix de casa no parla perquè no li interessa, en aconseguir de mi tot allò que es proposa. No parla, no, però no m’estranyaria que sapigués llegir.