marginàlies

Ha sortit de la becada –així ho pensava tot i que la migdiada ha passat de llarg la mitja hora- amb l’alenar accelerat, amb el cor molt atropellat i amb la imatge nítida d’aquell capellà, professor de literatura, que durant uns anys, per ell, va ser un veritable turment, un malson que el perseguia nit i dia.

Escardalenc, tot nas trencapinyes, hipocondríac, llatinista reputat, poeta a hores mortes en totes les llengües de pes, especialista en art religiós dels darrers segles, expert en la santa i els sants mallorquins, coneixedor profund de les mares de déu trobades a l’illa, predicador abrandat, veu literària de prestigi en temps de plom i crueltat, va ser el seu professor de llatí i de llengua i literatura –castellana, evidentment- quan el general sanguinari encara signava sentències de mort.

Tot i el seu currículum, era especialista, també, en l’exercici de la violència amb els alumnes. Portava tan interioritzada la brutalitat, que hi implicava els estudiants. Així, quan un alumne es distreia, de la tarima estant indicava al company que tenia al darrere que li pegàs un calbot, I encara millor si era un cop amb els nusos dels dits. I quan ell explicava la lliçó corresponent entre les taules, punxava les costelles dels que considerava que badaven amb la punta d’una llima d’ungles d’acer.

“No farem res, de tu, si no millores”, amenaçava, i ell ho sentia com el veredicte d’una condemna irremissible: si fent tot el que sabia i podia, no havia de ser res, es veia vivint a part, com els leprosos, de tot el que li plaïa i de tots els que encara el tenien en consideració.

Quan parlava, era massa habitual que ruixàs amb saliva les paraules i que sentissis a qualsevol part de la cara l’impacte d’alguna gotineua, raó per la qual procuraves fer-te lluny d’ell. No fumava però l’alè li pudia a halitosi.

Quan li digueren que havia mort, tot d’una repetí la primera estrofa de “Coplas por la muerte de su padre”, de Jorge Manrique:  “Recuerde el alma dormida / avive el seso y despierte / contemplando / cómo pasa la vida, / cómo se viene la muerte / tan callando / cuán presto se va el placer, / cómo, después de acordado, / da dolor; / cómo, a nuestro parecer, / cualquier tiempo pasado / fue mejor”.  A un examen trimestral li faltaven unes dècimes per aprovar i li digué que si era capaç de recitar les cinc primeres estrofes d’aquesta elegia, l’aprovaria. El professor sàdic estava convençut que no les sabria, fet que l’humiliaria encara més. Però se les sabia, i tant! S’estigué una estona per calmar el respir i davant tots i de la manera més teatral que va saber sense caure en excessos, recità sense equivocar-se les cinc primeres estrofes.

Es mereixia molt més que un aprovat, però el sadisme va dictar un cinc rascat.