marginàlies

En no celebrar res, avui, m’he decidit a desar papers que fa temps, massa temps, que reclamen lloc o reciclatge i que, momentàniament, formen “el caramull”, una pila gens discreta de documents, la majoria dels quals ja han perdut la seva funció. Val a dir que des que rep la correspondència, per dir-ho així, per via telemàtica d’administracions públiques, bancs, empreses de subministraments i altres entitats amb les quals em relacion, “el caramull” ja no presenta l’esplendor d’anys enrere. Fins i tot hem substituït les cartes per correus electrònics, amb la qual cosa les misives estan en perill seriós d’extinció.

Abans d’abocar els papers en la capsa de cartró que anirà al reciclatge procur no deixar a la vista cap element identificable –manies inguaribles, ja ho sé- i, per això, empr una trinxadora de paper proletària, pobre, gens presumptuosa, de les que només accepten fins a tres folis sense patir; una trinxadora no apta, per tant, per llescar documents compromesos en una aclucada d’ulls.

En emprar-la, el so tan peculiar, a més de fer-me sentir els seus efectes gairebé hipnòtics, em desvetlla la part infantil que sempre em puny i m’entreté la mar, tot establint amb ella una mena de joc, sàdic per part meva: després de subministrar-li unes quantes dosis d’un o dos folis, li’n faig llescar tres perquè passi una mica de pena. Bestieses…

Jugant jugant, però, fins i tot em sembla advertir que en triturar un document bancari el so es torna melodia alegre, en canvi quan trinxa una factura vella d’electricitat o de gas sona com un adaggio i a rèquiem en les comunicacions que provenen de l’Estat.

Hi he estat una bona estona, jugant així, fins que m’he demanat què sonaria si llescàs una carta, millor dir “la” carta, que alguns consideren “magna”. I no n’he trobada cap, a casa. Anar al veí, que és director d’institut i que segurament en deu tenir qualcuna, m’ha semblat excessiu.