marginàlies

Als exmilitars espanyols ara els ha pegat per escriure cartes a tort i a dret en un únic sentit: atacar el govern Sánchez i posar-se al servei del rei fill de rei fugit. Valgui dir que el rei en fuga per uns negocis tèrbols, pare de l’actual, va ser posat per un militar sanguinari. https://www.vilaweb.cat/noticies/manifest-militars-govern-espanyol-erc-bildu/

Ja corre un nou manifest d’exmilitars, germans o cosins d’ofici d’aquell que vol o volia matar 26 milions de persones, en la que, entre d’altres floretes, manifesten que la democràcia espanyola s’està deteriorant. I no deixa de ser xocant, aquesta precisió, quan molts dels que ara signen serviren el general sanguinari que, de demòcrata, precisament, no en tenia absolutament res. Estranya, també, l’apel·lació que fan a la llibertat d’expressió que, segons diuen, no poden exercir quan estan de servei. No ho sabia.

Però de tot el manifest el que més m’ha arribat és que mantenen el jurament que feren en el seu moment de garantir la sobirania i independència d’Espanya, i de defensar la seva integritat territorial i l’ordre constitucional, “lliurant la vida si calgués”.

De la primera part, recordem que, efectivament, la sacrosanta constitució espanyola del 1978, en el seu article 8, apartat 1, diu textualment: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”. Però és que l’article 1, apartat 2 diu que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. No som jurista constitucionalista, però em sembla un contrasentit que si la sobirania és de tots, els seus garants només siguin una part molt minsa d’aquest tots, els que porten armes i desfilen i redacten “manifiestos”.

Ara, “lliurant la vida si calgués” em sembla, primer, més propi del llenguatge i de l’esperit de fa segles i, segonament, una exaltació morbosa en el paroxisme del patriotisme.

És freqüent que ens demanin per què o per a què donaríem la nostra vida i sol ser corrent que l’impuls primer sigui per la vida d’una persona, començant pels fills qui en tingui. És a dir, oferir la teva vida perquè una altra continuï vivint. Més enllà d’això només hi trobam una altra pregunta: per què o per a què mataries. I aquí gratem-hi.