marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

8 de desembre de 2020
0 comentaris

LA PEPA ESCALABRADA

Ha aparegut avui horabaixa rere la porta d’un dormitori que avui dematí s’ha fet net a fons i en aquell moment no hi era. A més, era una pepa desconeguda. Semblava que li havien arrabassat el cap d’una mossegada –infantil o adulta- i havien tirat en terra pepa i cap d’una alçada considerable. Feia certa angúnia tant la misteriosa aparició com la forma estranya en què ha estat trobada. I l’expressió riolera del cap separat del cos no feia més que afegir aquella casta d’inquietud vel·leïtosa que sobrevé quan no hi ha motiu, per sentir-se intranquil, però que sents la punyida del desassossec i del desconcert.

Clar que tot d’una he pensat que la pepa escalabrada era un avís que m’adreçava algú que no em vol bé, precisament; com el cap de cavall Khartoum en els peus del llit del productor cinematogràfic Jack Woltz, de la pel·lícula “El padrí”. Un avís, sí.

Tot pensant en possibles avisadors, en compromisos que no havia acomplert, en paraules donades que no s’havien materialitzat, he anat a recollir la pepa i he notat un lleu tremolor a les mans. Ha estat en aquest moment que m’he vist ridícul, molt ridícul, i he recollit la pepa no com si fos un avís, sinó com una granadura per llançar al rebuig.

I just tocar la pepa amb els dits, una bufada de vent ha obert les vidrieres del dormitori i ha tancat violentament la porta. Amb el cor a la gola m’he convençut que aquell estrèpit no era casual, que era el segon avís d’algú que, de bé, no me’n vol gens.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.