marginàlies

Com una criatura àvida de jocs  vas on els poetes es diuen els uns als altres els seus versos i allargues la mà esquerra perquè, a l’atzar, prengui un llibre. I durant un brevíssim instant aventures quin poeta serà, i de cop s’acaramullen noms i més noms a la punta del cervell, i sents aquella casta de coïssor benigne a l’ull de l’estómac, i retires lentament el llibre per donar encara més corda a la intriga, i quan veus que apareix Joan Vinyoli i el seu “Tot és ara i res” et sents la mar de satisfet perquè feia estona que no els senties, i frueixes d’enredar-te en el seu dir que puny i pessiga, i repeteixes un grapat de vegades l’Epíleg:

Quedem-nos asseguts en algun banc
de la plaça amb acàcies. Cauen campanades
de vespre. Va pujant el temps.
Escric a la pissarra transparent
de l’aire signes. He cremat un ram
de fulles grogues. He d’omplir de nou
l’eixuta cisterna.

I cada cop que el repeteixes més fogonades sents que t’adreça, i com més sacsades, més complaença.