marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 de desembre de 2020
0 comentaris

LA VIDA ENTRE PORQUERIA

Diògenes de Sinope, el cínic que es va desprendre de tot per mirar de trobar un ésser humà que cercava de dia amb una llàntia i dormia dins una alfàbia a Atenes, mai no s’hagués imaginat que la seva austeritat fanàtica però ben fonamentada donaria nom a una síndrome caracteritzada, contràriament, per acumular excessivament objectes generalment sense valor ni ús i tota mena de deixalles i porqueria. Estranya encunyació, datada en els anys setanta del segle passat, que l’Organització Mundial de la Salut encara no ha acceptat. Tanmateix, els mitjans de comunicació han escampat arreu la “síndrome de Diògenes” com una pesta que cuita de pertorbar l’assossec dels veïns d’una finca afectada i serà mal de fer canviar aquesta denominació per una altra molt més encertada.

Com sigui, les persones que pateixen aquesta síndrome solen ser velles, esquerpes, entotsolades i en solitud, desconfiades, i amb comportaments asocials; i és conseqüència d’un desordre mental. Almenys això, amb paraules i expressions més precises i doctes, és el que ens diuen els que han estudiat aquest comportament.

A Can Gazà no esperàvem mai que durant un temps conviuríem amb una persona amb aquesta síndrome i més en ser un dels que no tenien aversió a l’aigua i es dutxava cada dia; fins i tot li agradava perfumar-se adesiara. Tampoc no es caracteritzava, aquest fals Diògenes de Can Gazà, per ser especialment esquerp i solitari,  ni defugir el contacte amb els altres residents, ans al contrari: era dels més xerradors, cantaire i tot, encara que no podia dissimular una fatxenderia que el feia especialment avorridor quan no la sabia fer callar. Això sí, quan arribava calent d’orella tota aquesta desimboltura es tornava agra i violenta; insofrible i insuportable. I això l’ha perdut.

Quan hem entrat a l’habitació que ocupava ell tot sol perquè es cuidava de rentar-se diàriament i hem vist el que hi havia acumulat, no ens ho podíem creure: per primera vegada al casal ens enfrontàvem amb un acumulador compulsiu de porqueria d’aquesta envergadura. Ens fèiem creus que allà, entre tanta deixalla acaramullada per tot, hi pogués dormir una persona. I la indignitat del lloc ens ha fet mal.

I de l’estupor inicial hem pegat a la ràbia tirant a vergonya de no haver sabut endevinar que darrera aquell aspecte de polidesa impostada s’hi amagava un comportament així de destructor.

Mai, amb tots els anys que atenem l’exclusió social més severa de Mallorca, no ens havíem enfrontat a un cas així d’escandalós i compromès per la comuna. Estadísticament per ventura ens tocava topar-nos-hi, però haguéssim preferit molt més ser l’excepció que sempre confirma la regla.

VIURE LA MAR
25.06.2018 | 10.15
LA TUMBAGA
17.08.2009 | 9.36

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.