Aquest mes de desembre he publicat un total de dotze apunts. Els deu més visitats han estat aquests: * 1) Les cançons catalanes de 2013 que m’han agradat més. (vegeu-lo aquí) * 2) Uns quants llibres que compraria aquests dies (si no fos que ja els tinc). (vegeu-lo aquí) * 3) Això que sembla tan modern de
De totes les cançons catalanes que he escoltat aquest 2013 que ja s’acaba aquesta llista que trobareu a continuació intenta ordenar-les per preferència. Com sempre, és la meva opinió. I centrada només en allò que he escoltat. És a dir, sense cap intenció de pontificar res, Déu nos en guard…I, com ja és tradicional, el dia
Fa de mal recomanar això dels llibres perquè sóc dels que pensen que hi ha tants gustos com lectors. I que tots són dignes de consideració. D’altra banda, posar-se en pla dictaminador sobre què és bo i què no em sembla una mostra d’ignorància en la qual procuro no incórrer. Algun lector m’ha demanat consell sobre quins
(La sèrie comença aquí) Com ja us podeu imaginar, a mesura que s’anava acostant la data de la meva retirada de la vida activa intentava pensar en aquells detalls concrets que, per la seva singularitat, em servirien de símbols evidents del canvi d’escenari que es produïa en la meva vida. Avui us en parlaré de dos d’aquests detalls que
El passat diumenge, dintre del Festival Dau Barcelona, varen convidar-me a participar en una sessió contrarellotge en la qual es tractava de resoldre al llarg de seixanta minuts vuit jocs de mots encreuats: sis crucigrames i dos autodefinits dels vuit autors que diàriament publiquen aquests jocs als diaris de Barcelona.Assabentats de la meva participació, la bona gent
(La sèrie comença aquí) Si no fos perquè tinc l’esperança que tot el que escric a les Totxanes algun dia ho llegirà la meva néta (i no es tracta d’anar donant mals exemples a la canalla) el títol d’aquest apunt hauria de ser “El tendó Supraespinós dels collons”, per bé que si mireu la il·lustració observareu que es troba
La crònica de la meva jubilació -que penso escriure de manera pausada i procurant no deixar-me res- mereix una explicació prèvia dedicada a tots els seguidors fidels d’aquestes Totxanes (gent soferta, com hi ha món!) i, per tant, coneixedors de l’existència del comptador cap enrere en la part superior dreta de la pàgina que vaig decidir instal·lar el 19 de març
No cal que m’ho digueu, que ja ho sé: avui us etzibo un apunt frívol i amb poca substància. Per això m’ha semblat que el més honest era il·lustrar-lo de manera inequívoca: amb un zero. El conjunt buit per excel·lència. D’una frivolitat que, de fet, només em puc permetre perquè m’imagino (potser de manera temerària) que després d’escriure més
Digeu-me poca-pena, que en un apunt del passat octubre (aquest) deixava de volta i mitja el periodisme esportiu de casa nostra i avui, en canvi, em despenjaré amb un elogi a un diari esportiu pensat i escrit en la nostra llengua. No és aquesta, ni de bon tros, la primera vegada que parlo amb tons elogiosos d’“El 9 esportiu”, aquest diari fundat l’any 2002, relacionat
Es podria dir -i, ai las, no m’equivocaria- que cada dia que passa sóc més vell. Sortosament puc dir també que, de manera paral·lela, cada dia sóc més veterà. Pel que fa a la primera afirmació poca cosa puc fer-hi jo, pobre de mi. Quant a la segona sí que dono gràcies als déus perquè sigui així… i
Encara que el comptador que des de fa uns anys presideix aquest Bloc marcant els dies, hores, minuts i segons que em separen de la prejubilació digui que avui me’n queden 13 la dada és exacta però no certa ja que, de fet, el meu darrer dia d’anar a la feina serà el proper dimarts 10. És a dir, d’aquí a cinc dies, tres
Aquest mes de novembre he publicat un total de quinze apunts. Els deu més visitats han estat aquests: * 1) Adéu, Pancho. Vuitena carta a la meva néta. (vegeu-lo aquí) * 2) Isabel, la vigilant (vegeu-lo aquí) * 3) ¿T’agraden els encreuats de Màrius Serra i de Fortuny? (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) El mar. Setena carta a