Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Com ja us podeu imaginar, a mesura que s’anava acostant la data de la meva retirada de la vida activa intentava pensar en aquells detalls concrets que, per la seva singularitat, em servirien de símbols evidents del canvi d’escenari que es produïa en la meva vida.

Avui us en parlaré de dos d’aquests detalls que estan molt relacionats. Encara quedaria algun altre pendent però ja l’explicaré en algun dels apunts que vindran a continuació. (Ja us he dit que aquesta és una crònica que vull que sigui reposada perquè, d’alguna manera, al seu darrere hi ha estampada una part molt important de la meva biografia. Ho enteneu, oi?)

Les dues escenes que avui us explico tenen relació amb el despertador. Un element fàcil d’associar als rigors de la vida laboral.  (n’hi ha més)

Els seguidors d’aquestes Totxanes ja saben que a casa som de mena matinera i, lògicament, de perdre poques nits davant del televisor o sortint de farra. Des de fa molts anys és habitual que l’A. es posi davant de l’ordinador a dos o tres quarts de sis del matí per començar la seva navegació per la xarxa buscant notícies i articles interessants, consultant els seus Blocs preferits o, simplement, atenent la bústia electrònica.

A aquelles hores jo, generalment, ja estic despert tot i que encara no em moc del llit. Aprofito per repassar amb iPhone els darrers correus arribats a la meva bústia, a revisar el meu compte de Twitter i a penjar, quan l’he deixat enllestit el vespre anterior, un nou apunt a les Totxanes.

Fins l’estiu passat posava la ràdio –Catalunya Ràdio, és clar- que entre les quatre i les sis feia “El visitant” (vegeu aquí), tot i que en la nova temporada el programa se l’han carregat i en el seu lloc ens etziben una cosa horripilant que es diu “Els optimistes”. 

Poc després, a les 6 en punt, ja entra “El Matí de Catalunya Ràdio” i segons com estigui el dia, de calent, no és gens estrany que des de sota dels llençols comenci a enviar alguna piulada comentant el que acabo de sentir per la ràdio.

Explicat tot això, no cal que us digui que a les 6.25, l’hora programada per sonar el despertador, jo sortia cada dia del llit carregat amb bala i amb les bateries curulles d’energia.

Fins al dimarts 10 de desembre, l’últim dia feiner per a mi, que tan bon punt va sonar l’alarma vaig desprogramar-la de manera definitiva tot solemnitzant la fita -un dels detalls simbòlics que abans us comentava- amb una piulada a Twitter que deia: “Últim dia efectiu de feina abans de la jubilació. Ja he desprogramat el despertador de l’iPhone. Això per començar…”

L’endemà, 11 de desembre, la inèrcia em va portar a despertar-me com sempre. Era dimecres, que és un dels dies que em toca escanejar els dos encreuats del diari del Grande de España, i en sortir de casa a les 8 -una hora en la qual jo sempre ja era al despatx- a comprar premsa em va sobtar l’animació de cotxes, progenitors i alumnes que s’encaminaven cap a la veïna Escola SEK. Una considerable cua complementada amb un no menys considerable caos, desordre i descontro desconegut per mi fins aleshoresl.

Amb els ulls admirats de qui veu una cosa per primera vegada vaig fer una fotografia -la que il·lustra l’apunt d’avui- i la vaig enviar a Twitter amb un missatge que deia “Caram tu, el meu carrer. Què animat de bon matí…”

Dos matins seguits i amb signes ben diferents: l’últim de la vella vida i el primer de la nova. El riu, però, continua fluint. Heràclit tenia raó.

(Continua aquí)