Totxanes, totxos i maons

Encara que el comptador que des de fa uns anys presideix aquest Bloc marcant els dies, hores, minuts i segons que em separen de la prejubilació digui que avui me’n queden 13 la dada és exacta però no certa ja que, de fet, el meu darrer dia d’anar a la feina serà el proper dimarts 10. És a dir, d’aquí a cinc dies, tres dels quals són festius.

La diferència entre els dos límits rau en el fet que entre l’11 i el 19 de desembre -data oficial del meu pas a la categoria de “classe passiva”- faré la part proporcional de vacances que em correspondrien de fer l’estiu vinent.

Confesso que no em podia imaginar que el prolegòmens de la jubilació laboral -és a dir, traspassar les mil i una tecles que toco habitualment a les persones que hauran de continuar al peu del canó l’endemà de la meva retirada- fos una tasca tan complicada i estressant.  (n’hi ha més)

Una conseqüència d’aquesta situació fatigant és que, per exemple, la meva activitat redactora, tant en aquestes Totxanes com a Twitter, ha minvat notòriament des de fa uns dies. Quan arribo al vespre em venç la son i sort tinc del “TV3 a la carta” per poder posar-me al dia dels programes –“El convidat” i “El foraster”– que fins fa poc mirava en directe a l’hora que els emetien.

Espero que passat el 10 i un cop aclimatat a les noves rutines la meva activitat redactora recuperi els ritmes i les intensitats de sempre. Però com que, de vegades, les coses manifesten una irreprimible tirada cap a la complicació, un element imprevist ha vingut a dificultar encara més aquestes darreres hores.

Em refereixo a la trompada que abans d’ahir al migdia em vaig fotre en caure a terra espectacularment mentre pujava el parell de graons del passadís que porta al meu despatx. Uns graons que cada dia pujo i baixo com a mínim quinze vegades sense que mai, fins ara, m’hagués fotut de lloros. Ens fem vells, nano…

Això fa que, a les angúnies pròpies de la situació, s’hi afegeixi un adoloriment a la mà i al braç dret que m’ha portat fins a can Asepeyo, lloc en el qual ha quedat sortosament descartada qualsevol sospita de fractura òssia.

En fi… Paciència i valor, que ja s’acaba…