Totxanes, totxos i maons

No cal que m’ho digueu, que ja ho sé: avui us etzibo un apunt frívol i amb poca substància. Per això m’ha semblat que el més honest era il·lustrar-lo de manera inequívoca: amb un zero. El conjunt buit per excel·lència.

D’una frivolitat que, de fet, només em puc permetre perquè m’imagino (potser de manera temerària) que després d’escriure més de 2.400 Totxanes, m’he guanyat una mica de dret a permetre’m aquesta petita expansió.

Tot plegat perquè aquest apunt el faig… per dir-vos que, de moment, no hi ha apunt nou. Tot i que hi estic treballant durament les poques estones que tinc.  (n’hi ha més)

“¿Les poques estones que tens?”, em direu. “Però, vejam: ¿no figura que t’acabes de jubilar, bandarra?”, em continuareu dient. I sí, precisament és d’aquí que plora la criatura.

Des que ja no tinc l’obligació d’anar a la feina -fa 36 hores només- veig en carn pròpia com es compleix aquella màxima que diu que quan ets jubilat vas més atrafegat que quan ets en plena vida activa.

D’altra banda hi ha hagut força gent que s’ha interessat per si les Totxanes continuarien existint o, com el seu autor, es jubilarien. Aprofito l’avinentesa per dir-vos que la resposta és clara: continuaré escrivint Totxanes. I, a més a més, vull fer-ne un parell dedicades a explicar de manera exhaustiva com he viscut el meu darrer dia de feina i els meus primers de jubilat.

Però com que, ho repeteixo, aquests darrers dies estan sent intensos i agotadors escric aquest apunt patillero per anunciar-vos que hi sóc, però no estic. Una situació que espero (ferventment, us ho asseguro) que sigui molt breu.

Continuo, però, fotent canya per Twitter. I preparant el que ha de ser la crònica d’uns dies, creieu-me, inoblidables per moltes raons.

Fins ara.

No marxeu, eh?