Totxanes, totxos i maons

Es podria dir -i, ai las, no m’equivocaria- que cada dia que passa sóc més vell. Sortosament puc dir també que, de manera paral·lela, cada dia sóc més veterà. Pel que fa a la primera afirmació poca cosa puc fer-hi jo, pobre de mi. Quant a la segona sí que dono gràcies als déus perquè sigui així… i perquè continuï.

Ve a tomb aquesta introducció perquè veig que des de fa unes hores s’ha desfermat una certa tempesta mediàtica i a les xarxes socials (vegeu aquí) a propòsit d’una pretesa…  (n’hi ha més) 

… d’una pretesa trobada de la creativitat catalana que, liderada per la periodista Bibiana Ballbè, el Departament de Cultura vol (o volia) organitzar a Arts Santa Mònica el proper mes de gener.

Sobre aquest assumpte m’agradaria dir tres o quatre cosetes:

* Tot el que penso sobre el procés de liquidació del centre Arts Santa Mònica ho vaig deixar escrit aquí el passat 14 d’abril. És cert que amb posterioritat a aquella data han passat algunes coses rellevants (aquesta, per exemple), però la meva opinió continua sent la mateixa.

* I ja que parlo d’aquell apunt meu de fa vuit mesos que vaig titular “Arts Santa Mònica com a símptoma”, deixeu-me reivindicar el seu paper de pioner ja que els articles que l’assumpte va desfermar (alguns, per cert, afusellant notòriament el títol del meu apunt però sense fer-hi cap esment) són reaccions posteriors a aquell 14 d’abril. Em sap greu, però si no ho dic rebento.

* Desconec quines idees concretes hi ha al voltant d’aquesta trobada de la creativitat  catalana pensada pel gener. El que sí que puc dir és que fa un parell de mesos algú -que no era la Bibiana, a la qual no conec personalment- em va avançar que es treballava amb la idea que el primer acte públic del nou Arts Santa Mònica fos una Marató de la Creativitat de dotze hores que s’havia de fer el dimecres onze de desembre entre les deu del matí i les deu de la nit. (és a dir, l’onze del dotze del tretze, de deu a deu. Ho pilleu? eh? eh?)
La data, per cert, em va quedar gravada perquè coincidia amb el primer dia que, prejubilat, ja no havia d’anar a la feina.
El que hagi passat entre aquella primera idea i el que es projecta ara ho desconec totalment.

* Quan en començar l’apunt feia esment a la veterania em referia al fet que, dissortadament, en els temps que corren la memòria sol ser matèria rara i volàtil. Cosa que ens priva de veure com, massa sovint, la història es repeteix sense que la gent ens n’acabem d’adonar.
Quan l’any 1988 vaig començar a treballar al Departament de Cultura el nou equip comandat pel conseller Joan Guitart va heretar una sèrie de comissions creades pel seu antecessor Joaquim Ferrer. Una d’aquestes era la Comissió Assessora per a la Modernització Cultural de Catalunya en la qual, si no em falla la memòria, hi havia Oriol Regàs, Vicenç Altaió, Anna Veiga, Pau Riba, Juanjo Puigcorbé, Xavier Olivé, Claret Serrahima i Juli Capella.
De resultes dels treballs d’aquella Comissió va sortir -entre altres coses, és clar- un Manifest per a la Creativitat (que aquests dies que tindré temps per endreçar papers espero recuperar de l’armari on crec que el guardo), la idea de crear el centre KRTU i uns saraus institucionals que es feien al Palau Marc un cop a l’any batejats com Festes de la Creativitat que començaven cap al vespre i duraven fins que el nou dia començava a apuntar.

A la vista de l’embolic que ara s’ha muntat al voltant d’aquesta Marató (o com dimonis s’hagi de dir) de la Creativitat no he pogut evitar de fer aquest exercici carrossa de memòria personal -pàgines viscudes, com si diguéssim- perquè ens adonem que vint-i-cinc anys després les idees de les institucions pel que fa a l’impuls de la cultura potser sí que han variat en la forma, però no gaire en el fons. La diferència potser és que ara, sortosament, la gent ja no es deixa aixecar la camisa tan fàcilment com aleshores.

I ho deixo aquí, que em queden poques hores per esdevenir un venerable prejubilat i no és qüestió de començar la nova vida amb la tensió arterial alterada.