Chào ông Viêt Nam

Continua el meu projecte de viatge per la tardor de l’any vinent. Ja he trobat el lloc d’estada a Yúnnán (Xishuangbanna) per poder conèixer la gent, els pobles, i saber de la història del te. Caminar per els boscos d’arbres de te i compartir vivències amb la gent.

Mentre, estic gaudint d’un plaer extraordinari. Vaig contactar amb una petita botiga i m’han enviat quinze mostres de diferents collites de te pu erh, 20 g de cadascuna. Cap cost, només l’enviamet, assumible per la meva economia. Deu díes i vaig rebre el requeriment de correus per anar a recollir el paquet.

2008 – JingMai
2009 – YiWuZhengShan
2010 – XinBanZhang
2011 – LaoBanZhang

Quatre de les mostres rebudes. Quatre matins bebent un te diferent. Tres sabors diferents. El pu erh com més anys passa més bo és. Com el ví. Infusió a 100º. La primera infusió deixar caure l’aigua i tornar a fer-la. La tetera calenta. El primer glop el gust amarg, deliciós, i seguidament una dolçor mai sentida.

Les mostres són de diferents pobles i boscos. Fulles de te d’arbres que creixen en un bosc i que evidentment recullen totes les fragàncies que el bosc els ofereix. 

En la nostra correspondència en un anglès simple, però entenedor, ja hem acordat anar a visitar, a veure, aquests boscos i com agafen amorosament les fulles dels arbres, una a una que transporten a casa en aquests cistells fets de bambú. Les fulles de te d’arbre son més grans i es posen en uns grans woks uns minuts. Seguidament es fa una selecció de les fulles i es guarden per la seva fermentació, que pot ser des d’un any fins a 40 anys, en bóta, en llocs ombrívols i frescs. El pu erh és l’únic te amb uns nivells de teteina baixíssims, quasi inexistents.

Encara no he arribat a fer una infusió correcta. És tot un gaudi, perque cal fer-ho poc a poc, temperatura de l’aigua 100º. Infusió de més d’un minut. Tenir la tetera calenta. Esperar veure obrir les fulles i canviar d’aigua immediatament. Deixar fer passar el temps, uns cinc minuts més. Començar a beure el primer glop i així fins que acabes el te. Pots fer-ne entre dues, tres , quatre, cinc o més infusions amb les mateixes fulles.

Beure pu erh a Yúnnán serà tota una experiència. M’han explicat que ho fan a la manera de gongfu cha dao – l’art de servir el te -, un manera de prendre el te de l’època de la dinastia Tang (618-907). El te és cultura, i no ho saps fins que no viatges o algú saberut t’ho ensenya. 
Per sort prop de casa són en Ambrós i na Jing Jing i la seva Tetereria on hi puc beure el te a la manera de gongfu cha dao en un ambient de pau, calma i bones vibracions.

Fotografia: Xishuangbanna, Yúnnán. Tea Forest.

Tanco la paradeta de les eleccions del 25N12 en aquest el meu racó. El proper 26N12 hi tornarem. Espero que els polítics estiguin a l’alçada i hagin entés molt bé el que el poble ha decidit i vol ser; volem ser independents, volem ser un Estat dins a Europa, volem la secessió del reino de españa. Som una nació, volem un estat.

No volem cap messies ( una fotografia de campanya electoral  amb el cap de llista d’un partit sembla ben bé ‘el messies’ i no m’agrada gens ni mica), no volem escoltar les mateixes cantarelles de sempre, volem fets i sobretot que no s’arronsin. Ara estem ja en aquest camí engrescador, canviant, mirant al futur. Tot grinyola i si no han sabut llegir que el poble de Catalunya, que no un partit, no vol un messies, anirem malament. Volem polítics amb ganes de treballar pel país, de continuar caminant per aquesta muntanya i arribar al cim de la independència, quan arribi el moment, i no oblideu les mancances socials que ens escanyen. Els treballadors i treballadores també formen part del país. Transparència, llei electoral, no desfer l’estat del benestar, cultura, educació, medi ambient, treball, parar els desnonaments ja, i tantes coses a millorar, dins un estat independent. 

Viure és moure’s, espavilar-se, anar més enllà. El cor batega quan existeix un projecte, encara que sigui endemoniat i difícil. Seny i rauxa continguda i necessària. Un pols sobre el poder i la democràcia popular, perque ha estat el poble que ha donat el cop a l’esquena dels polítics arronsats i acomodats. 

Llegeixo: Victus no només vol dir ‘vençut’, també vol dir ‘aliment, subsistència, conducta, hàbit’. La derrota de 1714 és oblit o, ben al contrari, l’aliment del que encara avui viu Catalunya? 

No ens falleu polítics. Ara vé la vostra feina, i jo em posaré cotó fluix a les orelles per no escoltar les bajanades que ens direu al llarg d’aquestes dues properes setmanes, les bestieses dites i amb molta més força des del reino de españa, i també dels botiflers.
El 25N12 és un dia per a valents, que volen viure, que es mouen.

Podríem resistir, aguantar, la desaparició dels nostres drets com a poble i continuar vivint en un estat com el reino de españa ? Jo no.

Bròquil is OVER !

 

Ahir vespre. La dona i tres fills van fugir de l’habitatge i van demanar ajut als veïns. L’home, el seu company, va poder entrar i va assassinar la dona a cops. Seguidament  es va llençar pel balcó i va morir.

Dones anònimes, agredides brutalment per l’home fins a la mort. Cruel i molt trist, molt trist. El meu sincer condol i la meva preocupació per uns fets que no s’aturen. La denúncia tampoc.

Un arbocer i els seus fruits, les cireretes d’arboç,  d’un parc de la Ciutat, no gaire lluny de casa.

 

Ara encara més les notícies d’aquests crims inhumans i injustos apareixen tard i en petits racons dels diaris.
Una dona morta, van dir, per suicidi. En fer l’autòpsia es va descobrir que va ser assassinada. El presumpte autor, el seu company, finalment va confessar el seu crim.
I un fet esgarrifós de fa ja unes setmanes. L’home va matar a trets una nena de tretze anys perque es va negar a estimar-lo. L’home es va suicidar.

I la denúncia no s’atura. Més tard o més d’hora, però sempre serà present. Dones que han deixat de viure en mans d’homes per una fúria i una crueltat d’una gran injustícia i sense sentit. Maltractaments que no són ja notícies, excepte una que vaig llegir no fa pas gaires díes; la dona es va llençar pel balcó fugint de les garrotades del seu company. Sortosament no va morir.

Caminant, passejant, un primer de novembre bonic, esplendorós, el cel d’un color blau intens i unes flors i un paisatge d’una serra propera a la Ciutat des d’on la mar lluía una luminositat viva, de joia. Les flors per el meu sincer condol i tristor per aquests fets.

 

Intelectuales y profesionales salen al paso de la oleada soberanista de Mas.

Llegeixo la notícia i el manifest signat per cientos de  intel.lectuals i professionals del reino de españa. Ha començat l’atac i així continuarà des de qualsevol racó. Ara diuen que volen un estat federal. Ara diuen que respecten Catalunya. Ara diuen que ens admiren. Ara diuen que en aquests moments no es pot caminar envers la independència. Per aquest grup nombrós de gent sembla que només existeix un partit CiU, en alça, i un altre partit el PSOE-PSC que s’enfonsa. El poble de Catalunya no existeix. No entenen res de res.
No diuen res del dret a convocar eleccions, ni tampoc un referèndum, ni consultar al poble català. No, això no ho diuen. La democràcia no existeix. La por de l’enfonsament del PSC. La por de que el poble tindrà la llibertat per votar i demanar la independència.

No ens arronsem. Això només ha fet que començar. I només hi ha un fet concís, eleccions el 25N12 i cinc opcions per votar el partit que sí que volen la independència i un proper govern que convocarà un referèndum o una consulta, tant se val, però serem nosaltres qui decidirem. 

Cap fred, i endavant i poca por.

Bròquil is OVER ! 

Els obússos són disparats de manera continuada, en forma de paraules, manifestacions, declaracions, discusions, tertúlies, presions, mentides, partidistes, xenofòbia, por. 
El coratge és necessari i no s’ha de caure en provocacions (tema avions per exemple). El dia 25N12 hi ha eleccions. Cinc partits, cinco, five, cinq, fünf, estan disposats a tirar endavant la independència del nostre país (amb diferents matisos i caldrà estar alerta el dia després) i poder construir el nou Estat amb les seves estructures dins d’Europa.

Els arguments econòmics cauen per el seu propi pès, el nostre sac s’omple de raons i són amb aquestes raons que hem de lluitar, pacíficament. Fins i tot els que no sabem d’economia, només fent un recompte del teixit industrial, laboral, de serveis, riquesa, territori, comunicacions, habitants, sabem perfectament que podríem viure millor en un país independent, pitjor del que estem ara, segur que no.

Tenim cinc, cinco, five, cinq, fünf, partits polítics per escollir. La majoria de parlamentaris sobiranistes és clau per continuar el dia 26N12 amb aquest objectiu, aconseguir la independència, convocant primer de tot un referèndum.
A mesura que passen les setmanes, veig com tot és més car, electricitat, gas, aigua, transport, comisions bancàries, cultura, retallades de salaris, més impostos, assegurances, educació, universitats, copagaments, enfonsament de l’estat del benestar ….. i continuem dins un Estat obsolet, amb governs ineptes i que juntament amb el nostre govern actual prioritzen el pagament dels interessos bancaris, abans que mantenir l’estat del benestar, ajudar  a la gent, promoure noves empreses, els autònoms, la pagesia, baixar urgentment l’índex de l’atur, ajudar als que no tenen res. És un dret i tots paguem perque així sigui. La caixa no pertany a cap partit, és propietat del poble.

També comença a aparèixer el pacte, els acords, el diàleg …… posar el caramel a la boca. No cal arribar a la independència, diuen, millor anar junts dins l’Estat del reino de españa. Doncs no. Continuar com ara ja no és possible.

Victus, novela. Albert Sánchez Piñol  – pàgina 324 – :  Havent los Braços Generals, lo die 6 del corrent mes aconsellat a est consistori resolgués defensar les Llibertats, Privilegis y Prerogativas dels Catalans, que nostres Antecessors à costa de la sa sanch gloriosament alcansaren, lo die 9 del corrent manarem fer la Crida pública per nostra defensa.

Aquesta parálisi econòmica és dramàtica. I volem continuar formant part d’un Estat que ens enfonsa dia a dia ? No, de cap de les maneres. Por fora, arronsament tampoc, coratge, lluitar per el nostre país i mirar endavant. Ara ja hem començat el camí, ens hem llençat a la piscina, no podem oblidar a tota la gent que en els últims tres-cents anys han donat la seva vida per aquest país, ni tampoc a la gent jove d’avui que veu que sí, que poden construïr un nou Estat on sentir-se plenament realitzats i on poder viure en una democràcia plena, que ara no existeix.

Es pot entendre que se’ns nega la celebració d’un referèndum per el dret a decidir ? Les noves generacions no volen viure en un estat que els nega la llibertat.

El dia 25N12 aniré a votar. Tinc cinc, cinco, five, cinq, fünf, opcions de partits polítics que volen emprendre el camí de la independència. 
Coratge, sense por, no ens arronsem. Ser nosaltres mateixos i decidir què volem; és el futur d’aquest país. No n’hi d’altre. I ho hem d’explicar molt i molt bé a molta gent que encara dubte. Escampe-m’ho com una taca d’oli. Els partits polítics feran la seva campanya i ja sabem el que diran, el poble, nosaltres, podem fer  un discurs més entenedor parlant amb la gent i explicant les nostres raons, sense violències verbals ni tòpics. No val ara continuar amb el discurs de sempre. El discurs és el futur, no el passat.

Bròquil is OVER !

Fotografia: 10M12.  Acte constituent de l’Assemblea Nacional Catalana al Palau Sant Jordi.