llegir-escriure

 Ara deu fer un any que col·laboro esporàdicament al magazín Tot és comèdia, de Ràdio Barcelona Cadena Ser, amb Rosa Badia. Com diu la seva web sobre la secció Classe pràctica de català: “Cada dissabte amb l’ajut d’un professor de guàrdia, aclarim dubtes, corregim errades, aprenem o recordem frases i mots que ens ajudin a enriquir la nostra parla; i triem la paraula que més ens agrada en català.”

 Un cop fetes les presentacions, vull destacar com amb la mateixa intervenció i amb tot naturalitat un membre d’Els Amics de les Arts parla de disco i disc, i això ens va donar a peu a comentar com en una entrevista informal podem ser incoherents amb nosaltres mateixos, ja que la informalitat és això.

 L’any bixest és una forma existent en català des del segle XVI i que encara ara ens sembla un castellanisme enfront del popular any de traspàs. Potser perquè de fet és un llatinisme que es remunta al calendari de Juli Cèsar.

 No dir ase ni bèstia o no dir ni ase ni bèstia és una frase popular per dir que algú no ha dit res, però amb un matís: no ha dit res quan tothom esperava que parlés. Quan volem que algú parli i aquest s’entossudeix a no fer-ho, és quan diem que no ha dit ni ase ni bèstia, en comparació d’aquestes nobles animals, que quan es planten i no volen caminar ja els pots anar xiulant.

 Explicar les diferències entre cadascú i cadascun en un minut per la ràdio és molt complicat. Així que em vaig quedar que cadascú és un pronom, equivalent a tothom, cadascú fa el que vol… I per a la resta de casos, cadascun.

 Una oient va trucar en directe perquè està llegint Manuel de Pedrolo i troba als textos la partícula car i no sap què vol dir ni l’ha trobat al diccionari de català de la seva filla… Em va encantar aquesta curiositat en una dona que tot just arrencava amb la nostra llengua, ja que parlava mig en català mig en castellà americà. Li vaig explicar que car és un arcaisme, equivalent al ja que, i li vaig llegir l’exemple que vaig trobar en aquell moment al diccionari de l’IEC.

 L’oient que va trucar per comentar aixopluc se li feia estranya la traducció al castellà. “Guarida no vol dir el mateix”. Només vaig poder dir que això és el que passa al traduir d’una llengua a una altra, que es perden matisos, i que és molt difícil trobar una paraula igual encara que la traducció sigui entre llengües germanes, com el català i el castellà. Lost in translation. Quan ja havíem acabat el programa va trucar un oient per proposar cobijo. Millor.

 El tercer oient em va demanar pel significat i l’origen de vatua l’olla. I aquí sí que em va agafar per sorpresa. De fet, el significat és ben minso, tant sol com seguit de l’olla, el vatua només vol indicar sorpresa. Diguem que el significat és purament expressiu. Un cop tancat el micròfon, vaig descobrir al diccionari d’Enciclopèdia Catalana que l’origen de vatua podria ser un eufemisme, la deformació del voto a…. No ho hauria dit mai. I l’olla?