llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
nightingale – martingala
El rossinyol (Luscinia megarhynchos) és un ocell conegut pel seu cant, i sobretot perquè és dels pocs que refila al capvespre i a la nit. Bé, això ho fan més que res els mascles a la recerca de parella. Per aquest motiu, en algunes llengües el nom del rossinyol inclou la paraula nit, com ara en alemany, Nachtigall, i en anglès. Nightingale vol dir literalment el cantant de la nit. Per la seva banda, la martingala ve del francès, sembla que del poble de Martigues, a la Provença, i fa referència a una peça de roba militar, una mena de pantalons fins als genolls, i també a una corretja per ensellar els cavalls, a més a més d’una jugada a les cartes i un sinònim d’engany o tripijoc. En fi, la polisèmia habitual en molts mots. L’any 1934 totes dues paraules es van trobar a Masquefa, el meu poble.
L’any 1934, com deia, hi va haver una petita revolta per la festa major del Serralet, un arrabal de la vila de Masquefa (Anoia) més esquerranós que no la Vila. Feia més de trenta anys que per Santa Magdalena hi tocava l’orquestra Unión Filarmónica, més coneguda amb el nom del seu director, l’orquestra del Nori. Va ser llavors quan un grup de joves de la Unió Masquefense, la societat que organitzava la festa, van voler portar un grup més modern, d’Igualada, The Nightingale Boys.
No en sabem gaire cosa, d’aquest grup. N’he trobat una referència a L’Igualadí, setmanari d’esquerra, editat pel Centre Republicà d’Igualada. L’edició del 24 de març de 1934, sota l’apartat de Gasetilles, diu el següent: “Els passats dies 18 i 19 han tingut lloc al Centre Republicà, lluïdíssims balls de tarda i nit, amenitzats per la renomanada orquestrina The Nitghtingale Boys i assolint un insuperable èxit de concurrència. (…) És cosa plenament constatada que, el fet de celebrar aquestes festes el Centre Republicà i amenitzar-les l’orquestrina The Nightingales Boys, fan d’aquell local el més concurregut i insuficient.”
Així que no és gaire difícil imaginar-se el jovent de l’època pujant de gresca a Igualada i, entusiasmats, voler portar aquell retall de modernitat al poble. Cal remarcar que a Masquefa no hi havia cap orquestra. Només una coral, fundada al Serralet l’11 de gener del 1903: el Coro Unió Masquefense. L’Àngel Matas, de cal Tabola, explica al seu llibre La Unió Masquefense (1898-1939), com els estatuts i reglaments es van redactar en català “per a millor comprensió de tots els socis” (pàg. 27).
Això sí, la revolta per la festa major del Serralet no va ser un fet aïllat, hi havia una tendència general arreu del país, com explica molt bé Montserrat Crespí a la seva tesi doctoral: “Un altre exemple el trobaríem en els balls que les entitats associatives civils (ateneus, cafès, casinos) celebraven pel seu públic, on en els dies de festes assenyalades el piano era substituït per un conjunt musical, que podia ser un grup de gralles, un quintet o un sextet, una orquestrina o una orquestra. Durant les primeres dècades del segle XX les gralles eren usuals, però forçats per les noves modes i els nous gustos, aquests grups s’anaren transformant en formacions més modernes i menys tradicionals. I doncs, en aquests moments la formació instrumental tradicional deixava pas als instruments musicals més universals del món occidental, i inclús se n’americanitzaven els noms. A partir dels anys 1930 arribava la moda del jazz, i així si als anys 1910 trobàvem les gralles dels “Pepets” o dels “Sabaterets”, als anys 1930 sonaven els saxos dels The Nightingale Boys (Els Nois Rossinyols) d’Igualada o els The Melody Boys de Sarral.”
L’enrenou va ser dels grossos, com explica l’Àngel de cal Tabola. Els músics de l’orquestra del Nori s’allotjaven en cases particulars per estalviar despeses, i com que n’hi havia que sempre anaven a la mateixa casa ja eren com de la família. Fins i tot en Joan Pinós, en Nori Xic, es va acabar casant amb la pubilla de la casa on s’allotjava. Així que quan els joves van voler portar una orquestra moderna, de nom impronunciable, un antic president de la Unió Masquefense, el Ton de cal Satrot, va fer els possibles i els impossibles per evitar-ho. El resultat va ser que, per la festa major del 34, The Nightingales Boys van tocar al Serralet; la Lira de Sant Celoni, a la Vila, i la Unión Filarmónica del Nori, també a la Vila, contractada pels socis casats del Serralet pel seu compte i risc.
I no costa gaire imaginar-se com el jovent, a l’hora de defensar davant dels socis la nova orquestra, li devien canviar el nom gairebé sense voler-ho de l’anglès al català, més per semblança ortogràfica que no fonètica, i així l’orquestra d’Els Nois Rossinyols va passar a ser durant molts anys Els Martingales. I aquí pau i després glòria.
CRESPI I VALLBONA, Montserrat: L’activitat festiva popular en l’era de la mundialització: el cas de Catalunya. Tesi doctoral. Directora, Anna Alabart i Vila. Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona, Barcelona, 2002.
MATAS I FOSALBA, Àngel: La Unió Masquefense (1898-1939), Editorial A3, Sant Esteve Sesrovires, 2004.