Aquest matí he escrit la darrera crònica electoral “matinera” d’aquesta temporada. Des de quarts de 8 la podeu veure penjada aquí, a la pàgina principal de Vilaweb. A partir de demà tornaré a dormir les hores i s’haurà acabat una experiència que mentiria molt si us digués que m’ha deixat indiferent. Ben al contrari… (n’hi ha més) Ben al
Aprofitant que avui no he de fer de Matiner per imperatiu electoral (vegeu aquí i també aquí) aprofito l’oportunitat per estar-me una estona llarga al llit mandrejant. I escoltant música, és clar. Gràcies a l’imprescindible apunt que cada divendres el doctor Rams penja en el seu Bloc (vegeu-lo aquí) m’adono que ja fa trenta-sis anys que Nick Drake
Anit, durant la transmissió de Catalunya Ràdio del partit del Barça a Atenes, Puyal i la seva colla varen tenir temps per parlar de tot el diví i l’humà. Començant per la cultura clàssica i acabant per les incoherències de la normativa UEFA per a les televisions que transmeten els partits de la Champions. Són els avantatges d’anar guanyant còmodament fora de
Patience, patience,Patience dans l’azur!Chaque atome de silenceEst la chance d’un fruit mûr!Viendra l’hereuse surprise:Une colombe, la brise,L’ébranlement le plus doux,Une femme qui s’appuie,Feront tomber cette pluieOù l’on se jette à genoux! La palme, Paul Valéry (n’hi ha més)Paciència, paciènciaPaciència dins l’atzur!Cada silenci és l’essènciapossible d’un fruit futur!Vindrà la feliç sorpresa:un colom, l’aura maresa,el més suau
Va ser un dia de juliol de l’any 2000. Més concretament durant la festa de final de curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu de la qual aleshores jo era professor. Així que em va veure, la Teresa Duran, professora també i bona amiga de casa, em va dir: “Acaba de sortir una novel·la que estic segur
… i per això els meu ritme habitual de producció de Totxanes ha disminuït una mica aquests dies. Què hi farem. De tota manera, l’experiència d’escorcollar la xarxa entre les 5 i les 6 del matí i d’escriure un article en els següents seixanta minuts (vegeu aquí) és d’allò més estimulant i de les que
Me’n vaig assabentar ahir pel matí, a primeríssima hora. El dia abans s’havia mort el mestre Ricard Roda, pioner del jazz a casa nostra i un dels saxofonistes i clarinetistes més complets, elegants i inspirats que hem tingut mai entre nosaltres. Llegint l’article a l’Avui del seu amic Pere Pons (vegeu-lo aquí) vaig adonar-me que ja
El podeu llegir aquí. Els antecedents els trobareu aquí. I, com us deia ahir, m’agradarà que us agradi.
Va ser entre 1975 i 1978 -quan varen nàixer els dos nois- que vaig fer el canvi de noctàmbul a matiner. Vull dir que fins que va arribar al món el noi gran de casa jo era una persona per a la qual anar-se’n al llit pels volts de la mitjanit no li era causa de grans maldecaps o
“No cal que ens tornem a veure fins al novembre de l’any que ve. Ja està”. Amb aquestes senzilles paraules ahir per la tarda l’A. va saber que es tancava de la millor manera que podíem esperar un incident que va irrompre en les nostres vides sense avisar ara ha fet deu anys. Un incident la superació del qual es deu
Llegeixo al diari (vegeu aquí) que ahir, en el transcurs de la Nit de l’Edició, el editors catalans varen concedir el premi Atlàntida 2010 a la millor tasca informativa en premsa escrita al suplement cultural de l’Avui “per la seva brillant trajectòria d’informació literària i sobre el món del llibre en general” i m’apresso a fer-me
Val la pena llegir la secció d’avui de Vicent Sanchis a l’Avui ja que parla del poble saharià, actualment en fase de crisi amb Marroc. L’article es titula “Dos problemes” i, a part de comentar la situació, empra l’expressió “acabar com Camot” (en aquest cas parla de “retirar-se com Camot”) que jo havia escoltat fa
El divendres i el dissabte hem tingut boires intenses al Mugello i avui, diumenge, el dia de la tornada a casa, la Toscana ha patit el pas d’un front de pluges bastant potent. Plovia amb ganes quan a les vuit del matí l’A. i jo ens hem acomiadat, a Poggiolina Bassa, dels nostres amics Franco i Lorella, però a
L’A. i jo aprofitem el cap de setmana de Tots Sants per veure “Copie conforme”, la darrera pel·lícula d’Abbas Kiarostami (vegeu aquí). Tenim un bon motiu: en aquesta primera incursió cinematogràfica fora del seu país el director iranià ha tingut el bon gust de triar com a escenari una zona molt concreta de la Toscana -els pobles de Monte San
Aquí teniu una tria de les definicions que més ens han agradat a l’A. i a mi entre les aparegudes durant les darreres setmanes als encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny. * Fallo que a menudo da pena: SENTENCIA * Transpiris per tots quatre cantons: SUIS (MS) * Eufemismo que vale por veinte: REDIEZ (n’hi ha més)