CANIGÓ: MUNTANYA MÀGICA O SAGRADA?
Per tercer any consecutiu decidim pujar novament al Canigó. S’ha convertit així en costum, que el primer dissabte de setembre, ens trobem al Refugi de Marialles per fer el camí que porta al cim. Enguany, a part dels més habituals (en Joan, L’ Aina i un servidor), l’ Eva, l’Abdi, la Berta, el Pedro i en Pere han decidit acompanyar-nos. Els tres darrers era la primera vegada. El Canigó, es una de les muntanyes sagrades del país. S’alça elegant, amb 2.785 metres com el darrer cim oriental d’importància de tota la serralada pirinenca. Imponent i omnipresent al llarg dels segles, la muntanya ha estat testimoni mut del naixement de la nació catalana, de la seva història convulsa, farcida d’èxits i de fracassos. Segurament per ser talaia de la plana rosellonesa i empordanesa se’n fot de les fronteres artificials imposades, esdevenint la muntanya “sagrada” dels catalans del nord i del sud. Durant segles fou considerat el cimal més alt del Pirineu i de l’ Europa mediterrània oriental, essent per aquesta raó guia de navegants. Es un massís màgic, d’una terra de llegendes i de creences lligades a la vida tant de muntanya, com de la plana. La física, amb la proximitat del mar, fa que a vegades es reflecteixi a les aigües del Mediterrani i es pugui veure des de Marsella, com si es tractés d’un pic dels Alps. Es un miratge, que segurament fa segles, va impressionar a més d’un navegant. La mateixa màgia es trasllada a la nit de Sant Joan on s’ encén i parteix la flama que anirà de Saldes a Guardamar i de Fraga a Maó. Sagrat i màgic, dos adjectius que acredita el magnatisme a que ens veien sotmesos tots els participants de la sortida. Amb un Joan accelerat, untant-se amb protecció solar abans de la darrera pujada, mentre la resta de mortals intentem ajudar-nos amb ganyips i glucoses, productes molt més revitalitzadors. L’ Abdi, només s’atura per posar-se a lloc el cotofluix del paquet, mentre les noies fan com si res. En Pedro fa dels seus silencis denuncia i en Pere, sua amargament la cansalada per no defraudar el “lider”. Fem la pica, el que es aprofitat per en Joan per descobrir dos mataronins d’una altre expedició i gairebé demanar-lis el vot. De tornada, en Mora exigeix provar el “claviar” dels expedicionaris pel mig de la tartera que ens porta directament als Plans del Cadí i a la Font d’Aragó i just al final encetem un curiós debat sobre braus, corre bous, legislacions, prohibicions i regulacions. No us diré qui ha estat a cada bàndol, ja que em temo que més d’un lector d’ aquest blog gaudiria per la sorpresa que s’ emportaria.
PS: Avui, l’enquesta del diari “La Vanguardia”, pronostica 0-3 diputats per l´independentisme democràtic de Reagrupament i cap per Solidaritat. Quedi clar que si fos a l’ inrevés us diria exactament el mateix. Sense unitat no hi haurà canvi de règim ni col·lapse del sistema i per tant l’objectiu de la independència quedarà més lluny. Defenso la unitat, malgrat que en Cardús digui a l’ Avui, que “… La unitat, a hores d’ ara, no és la primera urgència del nou independentisme , en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència.” Permeteu-me en resposta, afirmar que sense unitat, ni presència parlamentària suficient, no veure’m ni el rigor, ni el gruix, ni la consistència que reclama.
Em sembla que no es el mateix article però coincideixo amb en Cardús :
“…Així, penso que cal abominar dels qui prediquen un apocalíptic “o ara, o mai”, i dels que aprofiten la precipitació per fer-se un lloc a l’ombra. Encara més: l’entrada d’un nou agregat independentista al Parlament que no fos sòlid, podria arribar a ser contraproduent. I, encara, l’obsessió per la unitat al preu de buidar-la de contingut, és democràticament obscena. Tothom tranquil, que hi ha molta feina per fer.”
Cada cop tinc més clar que representa aquesta última fornada solidària amb la independència.
La finalitat es capdal però no cal tenir cura dels mètodes i dels mitjans que s’empren.
Bé , a veure si és possible la cohabitació entre dues maneres de fer política.
No crec que hi hagi una SOLA MANERA DE FER POLÍTICA.
Com bé saps, l’electorat després passa factures.