DE LA TEMPTACIÓ AL MIRATGE: HEM FET LA FEINA A CIU?.
L’independentisme democràtic, format pel conglomerat de plataformes, entitats, partidets, associacions i clubs , pot haver fet sense saber-ho, la millor campanya pre electoral a CIU. La gimnàstica sobiranista de les consultes, fetes amb enginy, intencions lloables i un esforç col·lectiu notable, no sembla que hagi aconseguit passar del terreny de la pre política, construint el miratge de pensar que la majoria dels votants del sí serien els segurs electors d’una nova opció electoral clarament independentista, sense adonar-se que la realitat demostra que canviar d’opció partidària, necessita a més del què, conèixer amb qui, el com i el mentrestant. Aquest “quid pro quo” ha estat oblidat per les forces emergents de l´independentisme democràtic, que no entenen la desorientació que detecten les enquestes i que pronostiquen uns resultats minsos. Són moltes i ben plurals les raons que tenen els ciutadans per escollir una determinada papereta. Fins fa poc es deia que els potencials electors de REAGRUPAMENT i SOLIDARITAT, vindrien de l’abstenció i d’un important nombre de desencisats de CIU, ERC i altres forces, que després de participar en les consultes i en la manifestació del 10-J, de ben segur estarien ben disposats a donar el pas de votar les noves ofertes, però ara semblen espantats, per l’actitud poc responsable de certs dirigents, que han fet aflorar dèficits programàtis, tàctics, conjunturals i personals. Per construir un estat, cal consolidar primer la nació, però la interessada afirmació dels convergents, tot d’una ha fet visible les mancances de certs projectes que no mostren voluntat d’ esmena. CIU, conscient que entre aquests electors hi ha tant d’ independentisme com de pragmatisme, ha optat per afirmar que cal consolidar els valors segurs per evitar anar enrera. Carod, denunciant l’independentisme “exprés” fa gairebé el mateix. Són els discursos de sempre que haurien d’haver estat superats, però que l’ actualitat ha convertit en una crida efectiva de retorn a la cleda a bona part del ramat extraviat. En “Sobrequés”, “L’Absolut Mas” i les darreres “maragallades” són la mostra que començen a ser uns quants els que no volen llençar el vot. Si l’independentisme democràtic no canvia el rumb durant els propers dies, els resultats del 28-N seran una nova frustració per a molta gent. Insistir en la unitat no sembla suficient. El potencial elector del nou independentisme transversal exigeix moltes més coses. La credibilitat i la confiança també es guanya amb claredat expositiva i sinceritat programàtica, assegurant un govern nacional que acosti a la independència i que treballi en el mentrestant per sortir del sot. Hem passat de la temptació independentista al miratge, deixant estúpidament a mans de CIU, la possibilitat de presentar-se com l’única formació amb un ideari nacional creïble, per molt tebi i contradictori que sigui. Si bé bona part de l’electorat catalanista sap avui que la millor solució es la independència, en el mentrestant, pot trobar més garanties a CIU ( vells coneguts) que a RCAT i a la SOLI (savis per a conèixer). Más ha trobat l’ham que pot arrenglerar al seu favor un electorat que fins ara dubtava sobre la conveniència de fer el salt cap a propostes més arriscades. Per aquests sectors, optar per CIU no és massa engrescador, però davant la possibilitat del desastre, comença a pensar que pot ser el mal menor.
Jordi, m’agrada llegir el teu bloc, i comparteixo moltes de les teves opinions.
És veritat que molts vots de Rcat i Solidarita poden anar a parar a CiU, que de fet és a qui volen recolzar si arriben al Parlament principatí. Però saps que el transvassament de vots més important previst a les enquestes és del PSC cap a CiU (uns 250.000) ? I Erc, no hi té res a veure amb tot això?
I Erc és el partit amb representació parlamentària que realment treballa a tot el país, de Salses a Guardamar, del Canigó a Ciutadella, oi?
Francesc