Els resos de les clarisses no deturen ni l’extenuació dels cossos ni la calor calcinadora. D’una cel·la guaita un drap blanc, bandera d’avinença o signe de rendició? Els infants de l’escoleta cloquegen agònics com els polls a punt d’entrar a costura. En canvi el fasser no parla mai: es deixa endur per la malenconia entesa
No eren les quatre, encara, i no passava un alè d’aire. La nit queia emplomada i calcinant tot indici d’assossec quan un rot agre l’ha despert sobresaltat. En obrir desmesuradament els ulls atacats pel pànic i topar-se amb el despertador que li marcava amb nombres vermells l’hora i els minuts, s’ha adonat que venia d’un
Les formigues corren i s’enfilen per tot. I les cuques molles travessen d’escletxa en escletxa tan aviat com poden despertant el fàstic de les madones, que s’apressen a trepitjar-les. Recollir els cossos aixafats encara és més fastigós que la seva factura oiosa. El vell seu a la butaca en camiseta blanca imperi. No es batega.
Ningú no s’atreveix a comptar-los, però són tots davant la Verge: cecs, muts, coixos, calbs, obesos, escanyolits, canonges, vídues de militars, apotecaris magistrals, barrobinaires, policies secretes… Tothom esperant el miracle: exfutbolistes, nedadors compulsius, periodistes a sou de l’amo, amos sense gabinet de premsa… Tots resant la lletania preceptiva: poetes tronats, destronats intel·lectuals, pregoners de la
En entrar al cotxe tenia enganxada al cap The Green Leaves of Summer, la melodia que Dimitri Tiomkin incorporà a la banda sonora de la pel·lícula “El Álamo”. Havia quedat amb la colla d’amics que s’incorporaria el dissabte a la gresca que havien organitzat a l’hotel Triomf a partir de la nit del divendres. No
Paisatges amb bicicletes sense ciclistes i una lentitud que fa mal i a l’hora templa, enamora, desembossa, omplen els panorames del vell que demana més temps. Turons d’espígol, calma oratjada, vols arriscats de teuladers, postals velles que fan visquera, que criden el crit, formen la bastida de les seves volences, voluntats esgotades de vells amb
Ahir horabaixa el jugador mallorquí de bàsquet Rudy Fernàndez es va adherir a la campanya de l’Obra Cultural Balear (OCB) “Un cafè per la llengua” (http://www.cafellengua.cat). La campanya, entesa com una convidada general a parlar sense prejudicis ni apriorismes de la llengua catalana i de la necessitat d’augmentar-ne el seu ús social, es va iniciar
Contemplava la fotografia del clamidosaure de King amb la mateixa sang freda de quan el va retratar. L’havia feta en el moment just, quan la bèstia havia desplegat com si fos un escut la seva gorguera i l’amenaçava amb aquell xiulet descarat. L’animal, en veure que no feia cap por a aquell homenot que el
L’illa de cases de ca meva s’ha convertit en un illot corsari voltat de reixes, màquines, obrers, obres municipals per “condicionament de les pluvials”, pols, ires i ciutadans a frec d’histèria. Amb tantes rases, som talment un castell assetjat per les hosts més bèsties i ferotges. A les vuit del matí, puntuals com un clau,
… I la multiplicació dels misteris. Ja fa nou dies de l’apagada de la televisió analògica a les illes de Menorca, Eivissa i Formentera, i el Govern de les Illes Balears segueix sense posar en funcionament el múltiplex que Madrid li concedí per poder difondre per TDT canals de televisió en català provinents de distints
La lluna, a dos dies de fer el ple, entra per la finestra del dormitori, oberta de pinte en ample, per estormeiar la calor que no ha minvat en fer-se de nit. Ella, per apagar el desfici del botorn, ha passat per la dutxa abans d’allitar-se. D’esquena, ben quieta per apaivagar els efectes de la
S’ha despert asserenat però amb restes com a d’arena en la boca del darrer somni, que recorda amb una nitidesa inquietant. Havia anat, absolutament acoquinat, a casa d’un dels poetes majors encara vius amb els vint-i-set poemes que considerava mereixedors de la seva atenció i de l’edició, naturalment. L’estudi on el rebia feia més la
Així proposava Guillem Frontera que es divulgàs “La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira”. Ho va dir just començar l’acte de presentació d’aquesta obra de Pere Antoni Pons i editada per la Universitat de València que es va fer ahir horabaixa al jardí de Can Alcover, a Palma.
Avançam -a pas de baioneta- amb la mirada, cert, i amb les mans de rems. Portegen les persinaes i cap cas no en feim. Ens allunyam de la mar sedüits per les veus d’amants drapaires o malfeiners. S’abandonen les possessions tot deixant la memòria en mans de la intempèrie i ningú no mota. Passam descalços
La xarxa en va plena i els diaris també, de notes de condol per la mort de Baltasar Porcel. No m’agraden gens, les notes necrològiques –menys encara els epitafis-, raó per la qual hauria de ser conseqüent amb aquesta asseveració i no dir-ne res, del narrador andritxol ara que ha finit. Emperò parlant-ne amb amics