La meva fe en la incommensurable manca de gust de la majoria dels creadors de la moda (ai, perdó, que ara s’ha de dir “de tendències”) en el vestir em fa tenir l’absoluta certesa que no s’acabarà l’estiu sense que aquests ulls que un dia es menjarà la terra hagin vist una representant del sexe
El primer concert d’Antònia Font a l’Auditori de Barcelona es va celebrar el passat 30 de març a la Sala Polivalent. El motiu de la festa era doble: per una banda, s’inaugurava la nova etapa a l’Auditori de la gent que havia gestionat L’Espai i, per l’altra, es podia fer un primer tast en directe de “Batiscafo Katiuscas”, l’últim
¿Pot ser possible -o és una errada meva d’apreciació que em faltarà temps per admetre i esmenar si així es demostra- que durant la transmissió per TV3 del Gran Premi de la Gran Bretanya de Fòrmula 1 en el circuit de Silverstone que s’ha acabat fa una estona les meves pecadores orelles hagin sentit en
Avui, diumenge 11 de juny, es compleixen trenta anys de la primera actuació dels Rolling Stones a Barcelona. Van aterrar aquí en el transcurs de la gira europea de presentació de “Black and Blue”, un disc que no aplega cançons grandioses -de fet, si he de ser sincer diria que conté una de les més
El nom de Joaquim Jordà -al costat del de Pere Portabella, Carlos Durán, Jacinto Esteva, Jorge Grau, José María Nunes, Gonzalo Suárez, Vicente Aranda i algun altre que ara no em ve a la memòria- em remet directament a l’època de les pel·lícules de l’Escola de Barcelona. És a dir, el període entre 1967 i
És savi, el senyor iPod. I ahir pel matí, durant el meu quart d’hora diari de bicicleta estàtica amb música triada aleatòriament per ell, m’ho va tornar a demostrar ja que va tenir la feliç idea de començar la sessió amb la “Nana en re”, una preciosa cançó que pertany a “En familia”, el CD
Divendres passat vaig assistir a la presentació dels ajuts 2006 de la Institució de les Lletres Catalanes. Durant l’acte es va presentar també “Memòria de tu i de mi”, l’últim llibre de poemes de Montserrat Abelló que, precisament, va ser un dels projectes que varen obtenir un ajut l’any anterior. La Montserrat -que amb els
Fa una pila d’anys que vaig a la mateixa barberia. És relativament a prop de casa, fan bé la feina i la porten dos germans que s’ho combinen per tenir obert al migdia durant tot l’any. Què més vull? A mi em va de meravella perquè, mentre la gent dina, enllesteixo amb vint minuts les quatre o cinc
Cada vegada estic més convençut que les pinzellades “freakies” que esquitxen el meu caràcter són atribuïbles en bona part al fet que al llarg de la meva vida he estat exposat amb una certa freqüència a aquests entranyables elements de comunicació -uns clàssics, gairebé- entre el poble ras i els seus cappares i prohoms coneguts amb el nom
Mentre redactava tot cofoi i alegre el text anterior en el que parlava de com m’havia anat de bé el cap de setmana amb repicó m’ha trucat la Dolors Jimeno des de València per dir-me que aquest matí s’havia mort l’escriptor Manel Garcia Grau. Coneixia des de fa molts anys el Manel i, tot i saber d’uns mesos
Deliciós cap de setmana amb repicó. A part de festejar i fer sudokus amb l’A. i de passejar aquest matí tots dos amb Vespa pels revolts de Collserola he pogut paladejar “L’aeroplà del Raval”, el no menys deliciós llibre que acaba de publicar Tina Vallès i que des d’aquí recomano ferventment. Quin gust envolar-se per
Ja fa uns quants anys que l’A em va dient que em cuidi, que no mengi tant, que faci exercici, que m’aprimi, que què faria ella sense mi (doncs mira que jo, si no hi fossis tu) i altres exhortacions per l’estil. Jo li responc sempre que sí, que m’hi posaré l’endemà però he de
Figura que d’aquestes coses n’hauria d’entendre-hi una mica però des de fa una llarga temporada tinc la impressió que la publicitat -i, per extensió, la comunicació- és menys que mai una ciència exacta. Dic això perquè tot fa pensar que com més sofisticat és el continent del missatge menys atenció posa qui el rep en el seu contingut.
Llegeixo a l’Enderrock de juny uns quants comentaris al voltant d’Adrià Puntí i veig que coincideixen a remarcar tres coses: a) la seva indiscutible talla com a creador, b) els indescriptibles (estrafolaris i impresentables) diguem-ne concerts que ha fet recentment, i c) el consell que es cuidi i posi més ordre a la seva vida.
Aquest matí, mentre gaudia dels vint minuts que el conveni em dóna per esmorzar -això que les secretàries d’ara solen camuflar sota un eufemisme tan figaflor com “ha sortit un momentet (“un segonet” en el pitjor dels casos) a fer un cafè”– he coincidit amb la B., una companya de la feina gairebé tan veterana